Reflexions a la Paraula de Déu

“Qui menja d’aquest pa viurà eternament” (Jn 6,26-51)

Parlar del Cos i Sang de Crist és fer referència a l’Eucaristia i parlar només del Cos de Crist és fer-ho de l’Església. El sagrament d’aquest cos i sang de Crist té relació directa amb la comunitat que celebra; l’Eucaristia és el signe més visible de la unitat eclesial i el pa eucarístic és l’aliment, el nou mannà del nou poble de Déu. L’Església camina vers la pàtria del cel per aquest desert de la vida en marxa.

Si la primera lectura ens recorda que els nostres pares s’alimenten d’un pa que no coneixien, en la segona, de Sant Pau, s’ens diu que el pa que ara compartim ens uneix a tots els cristians en Crist. El pa és un, encara que nosaltres siguem molts; i tots formem un sol cos perquè tots mengem el mateix pa.

Hi ha una gran diferència de les Eucaristies de quan jo era menut a les d’ara. L’idioma, el fet de celebrar d’esquena al poble, diverses celebracions alhora en una mateixa nau, la gent fent cua per confessar-se, o bé fent les seves devocions particulars del Rosari, dels Trisagis, Novenes, etc. El Concili Vaticà II amb la reforma litúrgica donà un alè nou, però encara crec que estem massa lluny d’unes celebracions òptimes.

Crec que hauríem de fer revisió del poc respecte pel que fa a la puntualitat, les relacions entre els assistents, la dispersió en els bancs, les rutines, etc. I què fem quan ens acomiadem? Solem tornar a les nostres llars, a les nostres activitats sense haver-nos comunicat amb els germans com si fóssim desconeguts o estranys. No és suficient el “cumplo y miento” sense anar més enllà de nosaltres i dels germans. Ens hem d’esforçar per una cordialitat, per una comprensió i obertura vers l’altre. Particularment hem de fer una pregària ben viva que ens dugui a l’alegria i a l’esperança d’haver celebrat no només la passió i mort sinó la resurrecció de Crist. Intentem ser una família i que l’Eucaristia que ens nodreix ens faci de viure de veritat com a cristians que comparteixen una mateixa taula per créixer en l’amor.

Francesc Xavier de Dou