25 de setembre 2014

El retrat d'Arcadi Oliveres com a agitador de consciències, al cinema, de Laura Mor a Catalunya Religió


El proper divendres (el passat 19 de setembre) s'estrena als cinemes Verdi de Barcelona el documental Mai és tan fosc sobre un dels activistes catalans més popular dels darrers anys. La gran pantalla mostrarà l'economista Arcadi Oliveres en un relat proper que recull diferents fets històrics de 2012 per explicar tota una trajectòria d'implicació personal i col·lectiva en diverses organitzacions a favor dels drets humans i la justícia social.

La jove directora del film, Èrika Sànchez, ha volgut retratar “l'Arcadi en peregrinatge”, tal com ha reconegut en l'acte de presentació del projecte que ha tingut lloc aquest dimarts al carrer Torrijos de Barcelona. La pel•lícula és el fruit de noranta hores de gravació a peu de carrer i desgrana el tarannà amb què Arcadi Oliveres fa possible el seu lideratge com a agitador de consciències.

Arcadi Oliveres ha triat un sol mot per valorar allò que la pel•lícula mostra de la seva activitat política i social dels darrers quaranta anys: “La paraula coherència és de les que més m'agrada”. Una coherència que sens dubte coneix Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, que ha aplaudit així el muntatge: “Sobre una figura excepcional, s'ha fet una pel·lícula excepcional”.

Segons Ibáñez, Arcadi Oliveres “és un mestre” que, més enllà del contingut que transmet el seu discurs, ha estat d'un gran impacte per molta gent gràcies a una manera de fer. Així, Ibáñez ha parlat de convicció, humilitat, així com el fet “d’assumir la lluita com un estil de vida”, i ha agraït que no fos una pel·lícula èpica sinó que també s'hi retrati el personatge amb les seves ombres i complexitats.

Un relat d'anar i venir
El dia a dia del protagonista d'aquesta història és un cúmul de llargues lectures i d'estudi, de conferències per explicar la desobediència civil com una via necessària per aconseguir la pau i la justícia en tots els àmbits, de trobades espontànies en manifestacions, assemblees i actes reivindicatius com l'anomenat “moviment dels indignats”, que ell considera “l'etapa de pedagogia”.

El públic trobarà en la pel·lícula un anar i venir arreu del territori, maleta en mà, amb una tenacitat determinant. La història personal d'Oliveres queda ben travada amb la seva activitat sociopolítica, així com les llums i les ombres que van acompanyar-lo en l'etapa en què va morir el seu fill Marcel.

De fons, un missatge inequívoc: una invitació al compromís des de l'esperança. Ho recull amb senzillesa l'aforisme xinès que justifica el títol d'aquesta obra i que Arcadi invoca cap al final de la pel·lícula: “Mai no és tan fosc com abans de sortir el sol”. El documental respon a l'encàrrec que Pere Ortega, del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, va fer a Èrika de crear un producte audiovisual per explicar la figura d'Oliveres. Sembla que la realitat del moment va desbordar les previsions del guió, que es va adaptar amb originalitat i dinamisme.

Fer de la lluita un estil de vida
Actualment Oliveres lidera, junt amb Teresa Forcades, el Procés Constituent, un moviment de base amb què es volen establir els fonaments per a un Estat propi català. Recentment, va cedir la presidència de Justícia i Pau a Eudald Vendrell, i al llarg de la seva vida s'ha implicat en sindicats d'estudiants en l'època franquista –en la pel·lícula, el caputxí Joan Botam explica la importància que va tenir la Caputxinada, en què Oliveres també s'hi va vincular–, la lluita contra la pena de mort, per la pau, contra el deute extern, i s'ha erigit com un expert en desigualtat nord-sud, exigint la necessitat de fer un canvi de mentalitat que passi pel decreixement i que substitueixi el sistema capitalista per l'organització cooperativista.

Laura Mor (Catalunya religió)