Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’avui llegides de correguda, semblen inconnexes. Ens direu: “valga’m Déu, llegir les lectures del diumenge de forma ràpida... Que s’han begut l’enteniment? No, no. Volem dir que una lectura, ràpida o pausada, però simplement una lectura, ens fa pensar per què estan juntes el mateix diumenge?

Mireu, què té a veure el fragment d’Isaïes, que ens il•lustra la generositat del perdó de Déu per un cantó i la magnificència del seu pensament per l’altre, amb la dificultat de discernir de Sant Pau entre morir per anar a gaudir al costat de Jesús o continuar vivint per reforçar el seu testimoniatge entre els filipencs. I per acabar-ho d’adobar, amb la paràbola dels jornalers de la vinya, on resulta que tots cobren el mateix, tant si han treballat una hora com si ho han fet de sol a sol. És clar, vist així, ben poca cosa. Però si hi dediquem uns segons més i parem esment en la darrera frase que diu l’amo de la vinya, justament al darrer jornaler en cobrar que és un dels que ha treballar des del matí: “tens enveja perquè jo sóc generós?” és clar que tant la primera lectura com l’Evangeli volen deixar ben clar que la generositat de Déu és infinita, però sobretot infinitament més gran que la nostra.

Però a més a més, aquesta generositat infinita es manifesta en una conducta ben poc ortodoxa de Déu. No està gens d’acord amb el model que hem bastit per governar la nostra societat i que és un model basat en el Dret Romà, en la igualtat i equitat, en el que tot s’ha de repartir de forma proporcional, treball, èxit, poder,...

Què passaria i què diríem si l’amo d’una gran empresa en arribar a final de mes cridés als seus treballadors i d’un en un li anés donant un sobre (que evidentment avui estaria ben mal vist) amb la mateixa quantitat de diners tant si és el director de producció, com si és l’operari de manteniment o el conserge que controla l’entrada de mercaderies. Què dirien els sindicalistes? Què es dirien entre ells? Què diria el síndic de greuges? (perquè segur que li arribaria la queixa d’algun dels treballadors).

Aquestes accions tan difícils de comprendre sota el nostre prisma cartesià, ens mostren de forma clara que el que Déu espera de nosaltres és una generositat sense límits, sense condicions, capaç de donar-ho tot, de no quedar-se res. Que ens sorprengui a nosaltres mateixos. Som un poble que és capaç de fer coses molt, molt grans, com la de diumenge passat. Apliquem-ho a les coses petites del dia a dia i veurem com es multiplica la nostra generositat.

El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat.

Julià i Rosa