Homilia d'inici de curs 2014-2015 de Mn.Jubany (Diumenge 21 de setembre de 2014)

Amics, amigues,

El dilluns passat, els infants tornaven a l’escola, signe que les vacances ja s’han acabat i comença un nou curs. També la comunitat eclesial retorna a la normalitat. Aquest matí, acabada l’Eucaristia, el Consell Pastoral ens trobarem per primera vegada; com ja se sap, és una reunió extraordinària, i que té com a tema més important en l’ordre del dia, fixar les prioritats pel curs 2014-2015.

Un curs ple d’incerteses, però també d’esperances.

A nivell eclesial hi ha moltes expectatives amb el sínode sobre la família, convocat pel Papa Francesc. Tots sabem que una de les institucions que més transformacions ha sofert en els darrers anys és precisament la família. Som molts els que desitgem que l’església de Crist, fidel al missatge de Jesús, sàpiga acompanyar els matrimonis, especialment els que viuen dificultats, i que sigui mestra per ensenyar i orientar, però per damunt de tot que no s’oblidi de ser mare. Mare que acull, acompanya processos, que amb misericòrdia s’adona de les febleses humanes i que ajudi amb tendresa. Del Sínode, personalment, demano una conversió que possibiliti que tots trobem en les comunitats cristianes la mare i la mestra abans que la jutgessa.

A nivell social hi ha la crisi econòmica on trobem que hi ha una dissonància entre el que diuen els nostres polítics i el que viuen molts dels nostres conciutadans. L’atur continua fent patir a molts. No podem oblidar els molts joves que no trobem la primera feina; les persones, moltes d’elles immigrades, que es veuen obligades a treballar en l’economia submergida, amb unes condicions lamentables, i no hem d’oblidar la precarietat de moltes feines. Cal que tots en siguem conscients. No podem tancar els ulls a aquest dolor, encara que a nosaltres no ens manquin els recursos per portar el menjar cada dia a la nostra taula.


I no cal dir que tenim el gran repte nacional. Molts vàrem viure amb molta joia la gran festa de la Diada. La joia d’aquella gran manifestació no pot amagar les grans inquietuds que tenim, també les decepcions que ens han ferit molt. Com a comunitat cristiana no podem restar-ne al marge. La nostra fe és una fe encarnada. Tots, i ho subratllo, tots, estem convocats a posar els nostres millors talents per la construcció de la ciutat secular. No cal que coincidim amb els nostres plantejaments polítics. El que cal és que des de les nostres diferents posicions, treballem per una Catalunya justa, solidària, amb cohesió social i que sigui un país que, amb les seves limitacions, pugui ser esperançador per a les noves generacions.

Aquests són alguns dels desafiaments que la realitat actual ens presenta com més immediats, reptes que hem de saber afrontar com a creients i ciutadans.
Aquests reptes són, també, els de la comunitat de Sant Ildefons, i junt amb aquests hi ha el repte d’assumir les nostres responsabilitats com a comunitat cristiana. Reptes importants i que el Consell Pastoral d’avui vol començar a afrontar. Reptes com fer que la nostra comunitat sigui una llar per a tots, casa pels qui creuen o cerquen a Jesucrist; com ser una comunitat que no tan sols acull i ajuda als més febles, sinó que els fa centre de la seva acció missionera; com fer que les nostres catequesis no siguin només un espai d’ensenyament de doctrina, i esdevinguin veritablement transmissió de la fe, que més allà del saber, possibiliti una veritable vivència de Jesús. I molt més.

Tot això ho aportem a l’Eucaristia. L’Evangeli que hem proclamat és l’inici d’un seguit de paràboles que continuarem llegint els propers diumenges. Paràboles on l’evangelista Mateu té present el creixement de les primitives comunitats. En aquestes, com en les nostres, hi havia bons i dolents barrejats. Són tres paràboles que tenen com a rerefons la vinya. La vinya, com tots ja sabeu, representa en la simbologia bíblica el poble d’Israel, i en l’Evangeli, el Regne de Déu.

Les nostres edicions del Nou Testament titulen la paràbola que hem escoltat avui d’una forma molt suggerent: els treballadors de la vinya. A nosaltres no ens hauria de costar identificar-nos amb aquests treballadors de la vinya.

Treballadors, que hem d’estar atents als sofriments que hi ha al nostre voltant. Com aquest propietari de la paràbola, que es commou veient els rostres d’aquells homes que veuen transcórrer les hores del dia, sense que ningú no els hagi llogat. Homes que no podran aportar res a les seves llars. Aquests personifiquen el fracàs de la vida. Una nota que em sembla important: Jesús no és un novel·lista, que imagina situacions. Ell ho ha vist, en les places de la seva estimada Galilea, potser alguns eren amics, o parents seus. La paràbola posa de manifest com a Jesús tot això li feria el cor.

Treballadors, que hem d’estar receptius a la crida. Mai no és tard per respondre a la crida del Senyor, sigui quina sigui l’hora del dia. Fixeu-vos que aquí hi ha un canvi de l’Antic al Nou Testament. En la primera lectura l'autor ens ha dit: Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. En l’Evangeli, Jesús fa un pas més. El Senyor és a prop, però no cal que el busquem, ell ens ve a trobar. Només cal que siguem receptius a la seva crida. El Senyor contínua parlant en les nostres ciutats. Ho expressa molt bé un dels prefacis d’advent: El mateix Crist que vindrà ple de glòria, ve ara al nostre encontre en cada home, en cada esdeveniment, perquè l’acollim amb fe i donem testimoni d’amor.

Treballadors, que hem d’estar contents, perquè encara que sigui a darrera hora, hi ha nous companys que s’han incorporat a treballar en la vinya del Senyor. I no hem de caure en la temptació dels protagonistes de la narració d’avui, que es creien millors perquè hi eren des de la primera hora del matí. No hem de rebutjar ningú, encara que potser no han tingut temps per conèixer a fons la doctrina, que no puguin exhibir una història de compromís eclesial o cívic, que desconeguin el més elemental de les normes litúrgiques, etc.

Treballadors, que som conscients que la paga l’hem començat a rebre quan hem estat cridats a treballar en la vinya. El millor que ens pot passar és esmerçar la nostra vida, que hàgim d'haver suportat tot el pes de la jornada i la calor -per utilitzar les mateixes paraules de la paràbola- per la causa de Jesús, la causa del Regne. Ja que el treball pel Regne dóna un sentit únic a la nostra existència.

Treballadors, que no tant sols ens conformem de rebre la mateixa paga, sinó que això ho festegem. La frase clau de tota la paràbola són les paraules de Jesús. Tens enveja perquè jo sóc generós? Déu és generós, o millor dit, és bo, perquè es dóna ell mateix. Déu mateix és la nostra paga. Els mesquins, els que només miren el seu propi interès, s’irriten. No els cap en el cap, el que Déu ja ens ha dit en la primera lectura: els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, I el perquè d’aquesta forma d’actuar del Senyor només té una resposta. I aquesta és tan senzilla com important. Déu és bo i estima i el seu amor no és interessat, és gratuït. I l’amor de Déu no coneix graduacions, i estima sempre i a tothom, independentment de la seva condició. Permeteu-me que ho expressi així: Déu només sap donar-se totalment.

Com deia, nosaltres som aquests treballadors de la vinya. Comencem un nou curs, tant de bo que ens poguessin identificar amb les paraules que hem escoltat en la segona lectura. Un Pau empresonat, que malgrat les dificultats que pateix, no vol deixar de ser un treballador de la vinya, ja que per ell, viure és Crist. I encara que ell anhela posar fi a les seves privacions i morir-se per trobar-se amb Crist, prefereix viure, malgrat això li comportarà maldecaps, i dedicar la seva vida a ser un treballador útil en la tasca de la vinya.

Acabo, fent-me ressò de la recomanació de Pau. Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist. Tant de bo, que tant comunitàriament com personalment ho aconseguíssim. Així podrem viure la Joia de l’Evangeli.