10 de març 2015

Primera Conferència de Quaresma - Professor Dr. Francesc Torralba (2-3-15)

Ser sal i llum en el món significa ser testimonis de Jesús i ser-hi amb esperança. I pel que fa al món intel·lectual, com s’hi ha de ser per ser significatiu?

A l’Evangelii Gaudium el Papa Francesc evoca dos modes d’estar en el món: com a espectador i com a actor. L’espectador es limita a veure-ho tot, a contemplar-ho sense implicar-s’hi; l’actor en canvi es compromet perquè se sent cridat a fer-ho malgrat que entrar-hi a fons fa por perquè hi ha el risc d’equivocar-se, de fracassar i d’estar exposat a la crítica, ho faci des de l’àmbit que ho faci: sindical, monàstic, polític, empresarial, etc.

Avui, intentar ser cristià en l’àgora intel·lectual té enormes dificultats, però cal ser-hi amb esperança. ¿Com ser-hi, però, amb esperança i no ser qualificat d’ingenu, innocent, pueril o fins i tot càndid? Cal ser-hi estimant, creient i esperant aconseguir un món distint, un món millor.

L’antídot de l’esperança és la desesperació. És no veure cap possibilitat de canvi ni de millorar res, és estar en un pou on tot és fosc. L’esperançat veu possibilitats, es posa en moviment, la desesperació paralitza. “No hi ha res a fer” és la manifestació popular de la desesperació; en contraposició a l’esperança “tot està per fer”.

Els anys 60-70 del segle passat hi havia molta esperança, molts llibres parlaven de l’esperança. Avui més aviat es parla de desencantament, de final, d’acabament d’agonia. El desesperat només veu runes i crea un terreny adobat per a messies oportunistes que surten com bolets, però cal saber veure brots verds enmig de les runes.

Davant de notícies summament negatives com les actuals (execucions salvatges filmades per ser emeses per internet) costa mantenir raonablement l’objectivitat de l’esperança. Però sempre es pot avançar perquè a la vegada hi ha confiança en què el futur pot ser diferent. Nosaltres sembrem i altres recolliran, de la mateixa manera que nosaltres recollim el que altres van sembrar fa temps. Pensem en exemples com la democràcia, el vot de la dona, la regulació del món del treball, l’horari laboral ...

Actualment hi ha un èxode massiu d’intel·lectuals. Fa cent anys hi havia creadors cristians en tots els àmbits; pensem en exemples com Gaudí, Balmes, Maragall, Ruyra i tants d’altres. Avui hi ha indiferència i un desconeixement que fa marginals els intel·lectuals. La seva figura està en crisi. Si els intel·lectuals no s’atreveixen a entrar en el teatre dels “mas-media” es fan invisibles, ningú no els reconeix, no són significatius a l’hora de crear opinió pública. N’hi ha pocs, i molts no volen entrar en l’espectacle de masses dels debats televisius o radiofònics on gairebé no poden desenvolupar el seu pensament, els donen un temps curt i si es passen els tallen.

Cal ser en el món amb consciència crítica, a les perifèries del món, allà on ningú no hi vol ser per por de ser criticat o menyspreat, en cas contrari estarem creant una subcultura eclesiàstica. Consciència crítica no per aplaudir sinó per identificar allò que no va bé, que grinyola. La crítica és legítima quan és autocrítica. El Papa Francesc critica el sistema econòmic que explota persones tot dient literalment “aquesta economia mata”.

Cal fer arribar el missatge cristià persuadint i entusiasmant, presentant el cristianisme de manera intel·ligible i raonable, no pas anacrònica, obsoleta i irracional, superant els llenguatges tancats que només entenem nosaltres però no pas els de fora, cal traduir els termes que ens són propis per termes entenedors perquè per a molts són paraules inexistents.

Com parlar de Déu Pare, de l’amor de Déu, de la resurrecció, del cel i l’infern i no fer el ridícul? El missatge quan s’entén entusiasma; hem d’aconseguir fer intel·ligible allò que creiem, que el que no ho entén ho entengui.

I finalment cal evitar el discurs apocalíptic, el no hi ha res a fer..., la barca s’enfonsa. El discurs ha de ser lúcid, que projecti llum en el món. Cal ser-hi sense complexes, sense haver de demanar perdó, deslliurant-nos del malestar de la pertinença: “hi sóc, però no vull que sigui dit que hi sóc”. Si la nostra actuació és aquesta en el món, no som visibles, ens avergonyim.

Es diu que el segle XIX l’Església va perdre els proletaris, el segle XX les dones, i ara al segle XXI perdrà els intel·lectuals si no som capaços de fer un discurs audaç d’invitació que sigui lloc de recepció i de calidesa.