Reflexions a la Paraula de Déu

José Ignacio González Faus, deia el passat diumenge 15 de febrer a La Vanguardia, a la «Carta a un islamista de Al Qaeda» el següent : « ...tota fe religiosa és necessàriament dinàmica: creix i canvia conforme creixem nosaltres. En el cas de la meva fe cristiana, reconeixem que molts textos del Primer Testament estan avui superats: transmeten alguna cosa vàlida (per exemple, que Déu és just i estima la justícia) però ho transmeten de forma avui inservible, pròpia de temps més foscos...» Ben cert. Els textos d'avui son un exemple molt clar d'aquesta afirmació d'en González Faus.

Si oblidem el que ens han ensenyat sobre la història d'Abraham, i connectem, de forma espontània i sincera, amb allò que pensem, i sobre tot amb allò que sentim davant d'aquesta història, tal volta farem nostra la resposta de Dan al monjo Simon en la novel·la de Marie Balmary, «El monjo i la psicoanalista». Potser ens atrevirem a dir: «...¡és una cosa horrible! Sí, al final tots dos en surten vius, el pare i el fill, però no puc pas dir que l'episodi acabi bé. ¿Què en queda de la llibertat d'Abraham, si té damunt el cap un déu capaç de demanar-li, encara que sigui una sola vegada, una cosa com aquella? (...) No hi ha pitjor religió que aquesta. O si ho puc dir de la manera que em ve ara mateix al cap: ¡Abraham és el pitjor d'un pare!» O -com després afegeix Ruth- «el pare del pitjor. (...) Ell es considerat en les nostres cultures com el creient exemplar.

Doncs bé, aquell episodi ofereix el model original de totes les derives fanàtiques, dels integrismes.» Matar en nom de Déu. ¿Com ha de ser un déu que és capaç de demanar una cosa així? ¿Un déu que posa a prova un humà per veure si li venera, o més exactament, si se li sotmet totalment, fins a la bogeria?. Aquest és un déu-ogre, devorador d'homes. No és, no pot ser pas el Déu veritable. Tot i conscients del caràcter limitat i simbòlic del nostre llenguatge quan parlem de Déu, podem dir que Ell no pot odiar, perquè és l'Amor; no pot fer obres de foscor, perquè és la Llum (1Jn. 1,5; 4,8) Doncs, bé, Déu no pot demanar a un pare que mati el seu fill, per mostrar -a qui? a sí mateix? a tots els mortals?- que ell és el poderós, aquell a qui tot se li sotmet. Aquest déu és un ídol, un EGO superinflat i divinitzat. En realitat, una projecció dels nostres cors petits, egòlatres, autocomplaents, desitjosos de poder i domini sobre els altres.

Com l'Emperador de Pèrsia, Jerjes I, qui va prometre a Leònides I , Rei d'Esparta, que li donaria glòria, honor i poder si se li sotmetia. Sona igual que la tercera temptació que proposa Satanàs a Crist en el desert: «Et donaré tot això si et prosternes i m'adores» (Mt. 4,9). Es a dir, si negava la seva dignitat i la seva llibertat. No, aquest no és pas el Déu que va emergint al llarg de l'Antic Testament, i que esclata més plenament en el Nou. Aquell que diu per boca dels qui millor l'han conegut i se li han acostat, els profetes i els salmistes: «...el que jo vull és amor, i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos» (Osees,6,6; Mateu, 9,13). El déu-ogre no és «el Déu que ens ha fet», sinó «el déu que ens fem». El que ens hem fet tantes vegades al llarg de la història.

D'entrada Abraham obeeix, però no ben bé a Elohim, sinó a un déu devorador d'humans. A continuació rep la llum i obeeix al Déu que viu -YHWH-, primer i únic entre els déus de l'època, que prohibeix el sacrifici, aturant el seu gest assassí. El Gènesi ens conta que es pot arribar al Déu veritable creient en el fals, i a poc a poc arribar a descobrir el veritable. «Passar del sacrifici absurd, a l'aliança de vida». I com fer-ho? Com descobrir-ho?. Com ho va fer Abraham? Buscant, amb sinceritat de cor, al Déu veritable, desitjant-lo, discernint, escoltant el propi cor, la pròpia consciència, malgrat les dificultats que sorgien de la seva cultura.

Es curiós, perquè, si llegim el text sencer, sembla que el mateix Abraham no acabava de creure el primer missatge atribuït a Elhoim. Diu el Gènesi que «prengué amb ell dos mossos i el seu fill Isaac». I que al tercer dia, veient l'indret, de lluny estant, diu al mossos: «Jo i el noi ens arribarem allà per adorar Déu i després tornarem.» I quan Isaac li pregunta per l'anyell de l'holocaust, contesta: «Déu mateix es proveirà de l'anyell...». ¿Per què havia d'enganyar al seu fill, o dir als mossos «després tornarem», si pensava que no era així, i que en unes hores tot quedaria palès? És com si no acabés de creure que les paraules que atorgava a Elohim, fossin realment d'Elohim. A més a més, els experts diuen que el text original -tot i haver estat traduït sempre per «Pren el teu fill... i ofereix-lo en sacrifici (o en holocaust)» -diu literalment: «Pren el teu fill... i fes-lo pujar en pujada (o eleva'l en elevació)». Elohim no li demana realment que mati el seu fill. Però Abraham ho interpreta així. És natural perquè, a la fi, el significat que atorguem a les paraules (i en concret a la paraula ola del text original) sempre està condicionat per l'entorn en el que vivim i la cultura que ens envolta. I a les cultures primitives els sacrificis humans i d'animals per apaigavar la ira dels deus o obtenir els seus favors, eren ordinaris i habituals. Però les paraules escoltades i assignades a Elohim, són més les paraules del «déu que ens construïm», o ens hem fet al llarg de la història, que les paraules del «Déu que ens ha fet». Perquè son paraules de l'Ogre.

En la nostra cultura el concepte de «sacrifici» ens resulta impensable. ¿Com entendre en el nostre context les paraules de Sant Pau que semblen dir: Abraham no va sacrificar Isaac, però Déu sí ho ha fet amb el seu fill?. «Ell (Déu)...no va plànyer el seu propi fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres...»(Rom. 8. 32). ¿Un déu que sacrifica el seu propi fill a si mateix per apaivagar la seva ira, o satisfer l'ordre exigit, i restablir el sotmetiment degut, de tot, a la seva voluntat?. Absurd! Totalment absurd!. En canvi, sí podem creure en un Déu que «planta la seva tenda entre nosaltres», que viu plenament la nostra experiència humana i ens acompanya, que no utilitza la seva condició divina per fugir del patiment d'aquesta vida, ni se sotmet als poderosos d'aquest mon; que pateix amb nosaltres i com nosaltres, inclús l'abandó de Déu. Amb la seva vida, amb la seva mort, i amb la seva resurrecció implanta la justícia i la veritat, passa pel mon fent el bé, i ens obre el camí i la possibilitat de que també ho fem nosaltres. D'aquesta manera, sí «lleva -llevem-, el pecat del mon». En aquest sentit, sí té ple significat per a nosaltres que el Pare «no va plànyer el seu propi fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres...». Donem gràcies a Déu!

Santiago Quijano