17 de març 2015

Segona Conferència de Quaresma: Prof. Eduard Sala Cap de l’Àrea Social de Càritas Diocesana de Barcelona (9-3-15)

Va començar la seva dissertació amb una declaració de principis del llibre de Robert Fulghum “Todo lo que realmente necesito saber lo aprendí en el parvulario”, que per la seva extensió, encara que sigui curt, no cap en aquest resum, però val la pena llegir-lo.

Aquesta introducció serveix per saber quin és el nostre “Nord”; agafar-nos de les mans i no aïllar-nos per no caminar a les palpentes. També va citar el llibre de Francesc Torralba El sentit de la vida, que en el seu últim paràgraf es pregunta: ¿Com saber que la meva vida ha estat merescuda de ser viscuda?

El nostre “Nord” no sabem on és, simplement caminem, sovint sense saber on anem, però sí que sabem que compartim un “Nord” determinat... Déu, Jesús, Sant Ildefons, qualsevol mitjancer, sigui qui sigui, és aquell amb qui fas el teu diàleg transcendent.

Jesús va fixar un “Nord” ben clar, que Benet XVI va descriure molt bé en l’encíclica “Deus caritas est”, Déu és amor, però conscients que no és només per mi ni per tu, és per nosaltres. Si no hi ha esperança pels pobres no n’hi haurà per ningú. Si no hi ha esperança per tothom tampoc n’hi haurà per nosaltres.

Tot plegat suscita moltes preguntes: Si Jesús vingués avui aquí on som ara, ens reconeixeria com a seguidors seus? Recordem la trobada de Jesús amb el fariseu que li pregunta, què he de fer? I Jesús li respon: deixa-ho tot i segueix-me; o bé quan Pere des de la barca rep la invitació del Senyor a seguir-lo, la resposta és la mateixa, i alerta, que Pere no era un pescador qualsevol, era l’amo. Tots estem cridats a alguna cosa més gran.

Una altra pregunta: I si quan sortim d’aquí trobem Jesús sobre un contenidor parlant del Regne, el reconeixeríem? I encara una altra, vaig anar a Terra Santa amb 30 amics i em vaig preguntar: si en lloc de ser el segle XXI hagués estat el segle I, hagués seguit Jesús? probablement no; seria o intentaria ser un bon jueu i veuria la seva figura com la d’un il·luminat. Jesús és molt exigent però alhora el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera. Hem de perdre-ho tot per guanyar-ho tot. Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat... estimar els que són dels nostres, els que ens són propers és molt fàcil, però estimar aquells que estan a les antípodes del nostre pensament no ho és gens. Jesús està present especialment en els més petits i marginats, en els forasters i en els malalts.

Celebrar el Nadal i la missa del gall amb indigents o bé fer-ho amb gent de la meva comunitat, és un canvi brutal. A l’indigent no li fan cap gràcia les festes de Nadal i any nou, perquè es pregunta, què hi faig jo aquí? qui m’espera a mi? Jesús t’està dient que el teu germà de veritat és aquest, és el fill pròdig que retorna i el pare surt a rebre’l; nosaltres tots junts som el germà gran i li diem al Pare, ei que jo sóc aquí, que jo he complert, però amb això per més que sigui legítim no n’hi ha prou.

Què entenem de les benaurances i de l’amor que descriu Sant Pau a la carta als corintis? Sabem realment què estem dient? El manament més gran és estimar Déu i els altres com a tu mateix, i encara: tot allò que feu a un d’aquests més petits a mi m’ho feu. Tothom reconeixerà que som deixebles seus per l’amor que ens tenim els uns als altres.

Sóc jo? Ets tu? Som nosaltres sal i llum en el món? El papa Francesc ho diu ben clar a l’Evangelii Gaudium: que no ens robin l’alegria, que no ens prenguin l’esperança. La llum la portem dins, no cal sortir fora a buscar-la.

Un indigent em deia: jo l’única cosa que espero és que algun dia algú m’esperi a mi en algun lloc. Quan no ets ningú per a ningú estàs vivint l’infern a la terra. Ningú no es recupera si no té a qui li importi. És això el que vol dir des d’un punt de vista social ser sal i llum en el món. Jo no dic mai que sóc cristià, només dic que intento ser-ho.