Assemblea extraordinària de maig

Com ja és habitual en els darrers anys, el mes de maig la comunitat celebra una assemblea extraordinària. Enguany tingué lloc el dissabte dia 23 a les sis de la tarda. L’objectiu d’aquesta trobada és posar les bases pel projecte pastoral de la comunitat per al proper curs. En aquesta ocasió el tema fou Com ser creient en la gran ciutat, i ens ajudà el Dr. Joan Estruch, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i sociòleg de la religió.

El Dr. Estruch feu una exposició del moment de les religions a casa nostra, en especial la confessió catòlica. La seva reflexió està avalada pels seus estudis sobre la realitat religiosa a casa nostra.

Començà fent un comentari del text de Mateu 25 (el judici final). Al final de la nostra vida no se’ns preguntarà si hem estat batejats, sinó si hem practicat la caritat i la misericòrdia.

Estem al final d’un cicle molt llarg. La forma de viure la religió va canviant. Això, no significa que siguem els últims cristians, sinó el final d’una forma de viure el cristianisme. La religió no s’acaba.

Una societat tan avançada com la dels EEUU d’Amèrica, és molt religiosa. Nosaltres, a Catalunya, som una excepció. Barcelona és una de les ciutats més secularitzades d’Europa. Molts dels nostres conciutadans començaren per “no anar missa”, i s’acaba en la no creença.

Diverses enquestes ens diuen que malgrat tot, el nostre país és majoritàriament catòlic. Encara que decau la religiositat expressada amb els paràmetres tradicionals.


En totes les religions cal distingir l’ortodòxia (l’acceptació dels continguts doctrinals) i l’ortopraxi (el compliment de la moral). En els nostres dies han entrat en crisi tant l’ortodòxia com l’ortopraxi.

Les conseqüències són:

La institució ha perdut la seva capacitat de coacció, de control, de fiscalització dels seus membres.

La privatització de la religió. La manera de viure-la és privada. La meva religió és la meva consciència (s’entén privat com a personal). Ja no es valora l’ortodòxia i l’ortopraxi. Tot és opinable.

Mai com ara no s’havia donat un pluralisme tan gran en l’interior del catolicisme. S’ha substituït el “què es creu”, pel “com es creu”.

La fe es viu com a font d’incertesa. Hem d’abandonar el fonamentalisme on es troben seguretats. La fe s’ha de viure des de la provisionalitat.

Hi hagué desprès un diàleg molt ric, el que motivà que no hi hagués temps per fer reunions de grups, i s’acordà que les reunions es farien en l’Assemblea del mes de juny, prevista per al dilluns dia 15, a les 20 hores.

En aquesta Assemblea es tractaran les següents qüestions:

1. Com es van dibuixant o perfilant aquestes noves maneres d'expressar la religiositat? Què és allò que es caracteritza d'aquests catòlics que són el 45 % que es confessen creients i que no posen els peus a l'església?

2. Com hauríem d'aprendre a conviure harmoniosament els nous models de religiositat amb el nostre model?

3. Ens atrevim a ser creatius i proposar algunes accions concretes a la nostra comunitat?