La Paraula de Déu que avui llegim potser grinyola una mica amb la forma de ser actual. Ezequiel, el profeta, parlant en nom de Déu deixa clar que Ell és qui fa créixer a uns i abaixa els altres. No ho podem escollir?, diríem ara. No serà el nostre esforç individual qui ens farà créixer?, exclamarem. Sembla que no, que hi ha quelcom més.
Potser Sant Pau ens en doni una primera clau. “Ens sentim molt coratjosos”, diu. Molt bé!, segur que estem cofois de creure el que creiem i de ser el que som. La resta del seu text, però, és una invitació a gaudir de la mort. Del pas d’aquesta vida plena d’injustícia fins a comparèixer al tribunal del Crist i sortir-ne triomfants. No, tampoc no és una visió massa contemporània. Per la gent d’avui, la que ens envolta per totes bandes, el triomf ha d’estar aquí i, si pot ser, ara. Sí, sí, com els infants més petits, ara i aquí! El trofeu del més enllà, el compte corrent al cel que ens ensenyaven de petits són imatges contingudes en records antics i estimats. No són, però i de cap manera, el que avui esperem.
Llegim, doncs, l’Evangeli. Sant Marc sembla com si comencés parlant d’una tragèdia grega. El destí inexorable fa que la llavor germini i que la planta creixi. Al final, el segador en recollirà el profit i el cicle es repetirà una vegada i una altra. Això sí, nosaltres – tots i cadascun – som com una petita llavor. Com la de mostassa. Si arrelem i ens mantenim fidels, creixerem fins a ser grans. Mai massa per no ser ostentosos. Prou grans per ser exemple. Prou forts per acollir els que ens necessiten. Prou frondosos per donar ombra i ajudar a créixer els que ens envolten.
Julià i Rosa
Fa 2 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada