Si el gra de blat no mor....

Durant el temps de Quaresma he pensat moltes vegades amb aquesta expressió de Jesús. Sovint reduïm el seu significat a una actitud de moral personal. L’entenem, hem de morir a la mentida per néixer a la veritat, hem de morir a l’egoisme per néixer a la generositat i a l’amor, etc. Sense desqualificar aquestes interpretacions, em sembla que tant sols indiquen una part molt minsa del que el Senyor ens vol dir.

Aquest ensenyament de Jesús té tota connotació comunitària. Si desitgem una església més evangèlica, més d’acord a la voluntat del Senyor, i també una Església que sigui capaç de dir paraules significatives a l’home d’avui, cal que accepti que ha de morir en molts aspectes i que ha d’acceptar el fracàs de la Creu.

Ens fixem molt en el nombre de persones que assisteixen a les nostres esglésies, ens preocupa molt l’èxit que tenen les nostres convocatòries, però potser hauríem de tenir present la frase de Martin Buber: “Èxit no és un dels noms de Déu”. En l’Eucaristia ho expressem molt clarament. Primer anunciem la mort per desprès confessar la resurrecció (Anunciem la vostra mort, proclamem la vostra resurrecció, Veniu Senyor Jesús). És el camí que el propi Senyor va recórrer. El fracàs va formar part de la seva vida.

No existirà cap vida nova, ni tampoc vida nova eclesial, sense suportar nits, foscors, sense l’experiència del dolor, i fins i tot de la mort. L’església no pot testimoniar la vida de Pasqua si no accepta el divendres Sant. Hem de morir a formes caduques d’organització, a discursos, encara que molt venerables, que ja no ens diuen res als nostres dies. Per posar algun exemple ben concret, quan hom repassa les guies diocesanes se n’adona que els nostres bisbats tenen un organigrama molt ric. No ens manca de res, abundància de parròquies, d’institucions, entitats, consells, etc. N’estem cofois. Ara bé, si s’examina amb més atenció, ens adonem que no disposem de les persones necessàries per omplir aquestes estructures. No seria millor fer una reestructuració, encara que això signifiqués renunciar a tenir presència a tot arreu?

Només és un exemple, que podríem ampliar en molts altres àmbits. Si el gra de blat no mor no dóna fruit. Hem de morir a velles rutines, hem de renunciar a les seguretats que ens dóna el refugiar-nos en el passat en comptes de mirar el futur. Cal que ens prenguem seriosament el que ens diu el Papa Francesc: prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d'obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud. Per poder gaudir del misteri de Pasqua, és necessari primer assumir la Creu.


Josep m Jubany (article publicat al núm. 497 d’El pregó d’abril de 2015 a Signes d’aquest temps)