07 de juliol 2015

El Vaticà deixa de ser un paradís fiscal

Hi ha notícies del Vaticà que els mitjans de comunicació habituals semblen ignorar o bé hi passen de puntetes, per això he trobat interessantíssim l’article de Francesc Romeu publicat amb aquest títol en el núm. 468 de la revista FOC NOU -on podeu llegir l’article sencer- que explica el profund canvi que s’ha produït en la transformació de la banca vaticana de cara a assegurar la seva transparència.

L’1 d’abril d’aquest any el Vaticà i Itàlia van signar un acord sobre intercanvi d’informació fiscal que posa fi al secret bancari vaticà, deixant ben clarament els seus comptes al descobert de les investigacions fiscals italianes. Posa noms i cognoms de les personalitats d’una i altra banda que hi han intervingut després de moltes hores de negociació. L’artífex i protagonista d’aquesta transformació ha estat el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parlin, i també el governador de la Banca d’Itàlia, Ignazio Visco. Sens dubte -continua Romeu- el Papa Francesc hi ha tingut molt a veure per tres raons fonamentals, que resumides són les següents:

1 - Donar continuïtat als canvis que havia iniciat Benet XVI com a resposta als grans escàndols sobre les finances de l’Institut d’obres per a la Religió (l’IOR), nucli dur de la banca vaticana. Recordem aquells moments de corrupció econòmica quan s’acusava les finances vaticanes de blanqueig de diners, vendes d’armament i col•laboració econòmica en activitats criminals i terroristes.

2 - Aquest va ser un dels punts claus que es va assenyalar en les sessions de treball prèvies al conclave en les congregacions preparatòries per a l’elecció del nou Papa, i també per l’informe previ de Benet XVI de cara al seu successor on mostrava la mala imatge que donava l’Església per falta de transparència.

3 - El Papa Francesc ja havia manifestat, fa temps, les seves reticències al fet que l’Església tingués un banc, dient que no era necessari ni imprescindible, i que era discutible que una Església tingués un banc, però que era totalment inacceptable que fos un banc el qui tingués una Església. Francesc vol aconseguir “que tot el que es faci es pugui explicar”, o, al contrari “que no es faci res que no es pugui explicar”.

Paral·lelament l’IOC en els darrers temps ha tancat prop de tres mil comptes sospitosos, algun d’ells ni tan sols eren nominals, sinó que eren comptes numerats, justament per mantenir l’anonimat dels seus inversors i el secret dels seus fons.

Amb aquests acords signats, segons Romeu, tots els ciutadans o institucions que tinguin un compte obert a l’IOR, però que siguin residents a Itàlia, hauran de pagar impostos a Itàlia pels rendiments financers obtinguts. A més els acords contemplen que es pugui fer amb efectes retroactius, des de l’any 2009, permetent als usuaris de la Banca Vaticana poder fer “una declaració de renda d’autodenúncia”, amb una molt lleu i benèvola sanció econòmica, però sense cap efecte penal.

En resum, un magnífic article que demostra que la reforma estructural del papa Francesc avança a poc a poc, però amb pas decidit. Des de l’inici del seu pontificat la seva paraula ha estat molt ben rebuda a l’Església i en àmbits molt diferents, però s’ha arribat a especular que amb paraules no n’hi ha prou, que calen fets. Doncs bé, aquí tenim la prova que anem per bon camí. Ara tenim posada l’esperança en el proper Sínode de Bisbes on s’han de dirimir qüestions cabdals per a les famílies, o més ben dit per a les diferents formes de famílies existents.
Josep Maria Lari