Reflexions a la Paraual de Déu

Jesús es revolta contra les trampes i les mentides. Hi ha un ordre en les virtuts. En aquest retall de l’Evangeli de Marc és claríssim el pensament i la voluntat de Jesús i no es pot dir que no s’entengui.

Jesús es va reunir amb personatges importants, coneixedors de les lleis, més que ningú, a qui agradava posar de manifest els que no les complien al peu de la lletra. Alguns havien vingut de Jerusalem per l’ocasió. Durant la conversa van preguntar-li sibil·linament a Jesús per què els seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, referint-se a la tradició de no posar-se a menjar sense haver fet el ritual de rentar-se. – Com és que no respecteu la tradició des antics?– Aleshores Jesús va citar Isaïes, el profeta, i els va anomenar hipòcrites: abandoneu els manaments de D* i observeu la tradició dels homes. (Mc 7,8) I és que Jesús no suporta que vulguin enredar el poble posant –aquesta vegada– les lleis de puresa per amagar la buidor d’un culte sense sentit. Va aprofitar per dir que no fa impur allò que es menja sinó més aviat allò que es diu amb la boca i que surt del cor. I va posar l’exemple de l’ús fraudulent de la institució de corban.

Els fills havien d’ocupar-se dels pares amb els seus propis recursos. Una manera d’escapolir-se d’aquesta obligació era declarar corban. Aquesta llei llegítima es complia lliurant els béns al Temple, cosa que ningú no comprovava que es complís. D’aquesta manera, amb aquesta mentida, els fills podien quedar lliures del compliment dels seus deures amb els pares. S’utilitzava una “mentida piadosa” per cobrir-se de les obligacions filials.

Les mentides i les mitges veritats, les inconcrecions, escampar dubtes o fer trampes són maquinacions dolentes que surten del cor i les que realment porten la impuresa. Tot plegat segurament ben actual.
Sefa Amell

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (i 8)

Molt fàcilment l'interès econòmic arriba a prevaler sobre el bé comú.

No hi ha espai per a la globalització de la indiferència.

Cal que els països desenvolupats contribueixin a resoldre aquest deute limitant el consum d'energia no renovable.

Hi ha una veritable «deute ecològic», particularment entre el Nord i el Sud.

Culpar a l'augment de la població i no al consumisme extrem és una manera de no enfrontar els problemes.

Hem d'escoltar tant el clam de la terra com el clam dels pobres.

El deteriorament de l'ambient i el de la societat afecten d'una manera especial als més febles.

L'ambient humà i l'ambient natural es degraden junts.

Un problema particularment seriós és el de la qualitat de l'aigua disponible per als pobres.

Aquests problemes estan íntimament lligats a la cultura del descart.

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (7)

Cada criatura és objecte de la tendresa del Pare, que li dóna un lloc en el món.

Dir «creació» és més que dir naturalesa, perquè té a veure amb un projecte de l'amor de Déu.

Cada comunitat té el deure de protegir la terra i de garantir la seva fertilitat per a les generacions futures.

L'actual sistema mundial és insostenible des de diversos punts de vista.

Només cal mirar la realitat amb sinceritat per veure que hi ha un gran deteriorament de la nostra casa comuna.

Qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat.

L'aliança entre l'economia i la tecnologia acaba deixant fora el que no formi part dels seus interessos immediats.

Reflexions a la Paraula de Déu

Senyor, a qui aniríem?

M’he de remuntar a la dècada dels vuitanta per recordar unes paraules d’Antoni Bentué, catedràtic de Teologia de la Universitat de Santiago de Xile, quan en acabar un curs de catequesi d’adults sobre els trets més significatius de les grans religions, algú li va preguntar per què la seva opció creient era cristiana si de fet amb la seva dissertació havia deixat clar que Déu estava present en totes elles. Va meditar breus instants la resposta escollint les paraules sense precipitar-se, com buscant la manera de no trair el seu pensament i ni molt menys ofendre les altres creences:

“Honestament he de dir que la genialitat que té el cristianisme per a mi és única, no l’he trobada en cap de les altres religions; davant d’un Déu sofrent no hi ha disjuntiva possible, no t’hi pots resistir, l’has d’acceptar com el Déu veritable”.

Una resposta en la línia de la que fa Pere en l’Evangeli d’avui quan Jesús pregunta als dotze... vosaltres també em voleu deixar? i Pere li diu: “Senyor, a qui aniríem?”

Jesús s’adonava que molts dels qui l’havien seguit l’abandonaven i preveia que també els apòstols ho farien en el moment en què més els necessitaria, fins i tot Pere que a una pregunta anterior de Jesús... i vosaltres qui dieu que sóc jo? va respondre: “Tu ets els Messies”.

Les paraules dels homes són només això, paraules, per més que les digui amb tant d’encert algú tan significat com Pere, però les paraules de Jesús són paraula de Déu, i això ningú no ho va entendre fins passada la Pasqua. La resurrecció de Jesús marca el punt d’inflexió que fa que tot sigui diferent per sempre més. Jesús és la nostra opció creient, la seva paraula ens ha tocat a fons i no podem ni volem defugir-la. “Senyor, només vós teniu paraules de vida eterna.” El que cal és ser conseqüents amb l’elecció que hem fet.

Josep Maria Lari

Frederic Bassó ha mort

Al migdia d’avui, dia 20 d’agost, ha mort a casa seva Frederic Bassó, mestre de catequistes, a l’edat de 85 anys. Feia dies que estava molt decaigut, però ha estat treballant fins al final. Fa tot just 15 dies va acabar de pintar el Calendari Litúrgic del proper curs.

Les seves despulles estaran al tanatori de Les Corts a partir de demà a les 16 hores, i la cerimònia religiosa serà al mateix tanatori el dissabte 22 a les 12 hores. Més endavant, se celebrarà una Eucaristia a Sant Ildefons.

Frederic Bassó i Ubach va néixer el 10 de juliol de 1930 a Cornellà de Llobregat. El 1954, pocs anys abans del Concili Vaticà II, fou ordenat de prevere. Va exercir de vicari de varies parròquies, de consiliari de la Delegació Diocesana d'Escoltisme, de l' Agrupament Escolta Mn. Batlle i consiliari de l'Escola Talitha, pionera, entre d'altres, de la Renovació pedagògica a Catalunya.

El seu treball directe en la catequesi va començar a l'any 1969 en el “Sector Pastoral Sant Gervasi” que, sota l’animació de Mn. Joan Alemany, vicari episcopal d'aquesta zona, va reunir a diverses parròquies. Va ser nomenat responsable del "Servei de Catequesi mossèn Manuel Bonet”, significant així la voluntat de ser fidels a la línia i esperit del Concili. Des d'aquí va afrontar la tasca de renovar la catequesi de la diòcesi de Barcelona i formar nous catequistes d'acord amb l'esperit renovador del Concili Vaticà II. L'alta qualitat del material desenvolupat i dels mètodes didàctics els van convertir en referent per la resta de diòcesis catalanes i també de les Illes Balears.

Es va llicenciar en Belles Arts l’any 1973, i en Teologia l’any 1986. L’any 1977 es va secularitzar quan es va casar amb l'Anna Maria Roig.

El 1987, el cardenal Narcís Jubany va erigir la Fundació canònica "Formació Cristiana Permanent Mossèn Manuel, Bonet", que va assumir el Servei de Catequesi, i el cardenal el nomenà Director.

L’any 2005, aprofitant la seva jubilació als 75 anys es publicà el llibre "Frederic Bassó, mestre de catequistes" per Editorial Mediterrània, edició que va anar a cura d' Inês Castel Branco i d'Ignasi Moreta. Tot i la jubilació va continuar la seva col·laboració amb Sant Ildefons com a formador de catequistes i fent les xerrades als pares de la catequesi familiar.

L’any 2009, Església Plural li concedí el premi Mn. Vidal i Aunós per la seva trajectòria.

Frederic Bassó havia publicat nombrosos llibres i material catequètic, així com diversos escrits. Els seus gravats (així els anomenava ell) servien per il·lustrar les Eucaristies de la Catequesi Familiar com exemples de retaules del segle XXI.

Units en la pregària, agraïm a Déu per haver-lo tingut entre nosaltres amb el seu incessant i inigualable treball.

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (6)

Mai la humanitat va tenir tant poder sobre si mateixa i res garanteix que l’utilitzi bé.

Per als creients, això es converteix en una qüestió de fidelitat al Creador.

La terra és essencialment una herència comuna, els fruits han de beneficiar a tots.

Seguim admetent en la pràctica que uns se sentin més humans que altres.

Haurien d’exasperar-nos les enormes desigualtats que existeixen entre nosaltres.

De vegades es porta endavant una lluita per a altres espècies que no desenvolupem per defensar la igual dignitat entre els éssers humans.

Un món fràgil interpel·la la nostra intel·ligència per reconèixer com hauríem orientar, conrear i limitar el nostre poder.

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (5)

El pensament cristià reclama un valor peculiar per a l'ésser humà per sobre de les altres criatures.

El que està passant ens posa davant la urgència d'avançar en una valenta revolució cultural.

L'avanç de la ciència i de la tècnica no equival a l'avanç de la humanitat i de la història.

El mercat per si mateix no garanteix el desenvolupament humà integral i la inclusió social.

Molt lentament s'aprenen les lliçons del deteriorament ambiental.

És possible que avui la humanitat no adverteixi la serietat dels desafiaments que es presenten.

Cada època tendeix a desenvolupar una escassa autoconsciència de les seves propis límits.

Reflexions a la Paraual de Déu

“Els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.”

Mantes vegades haurem escoltat o llegit aquesta promesa feta per Jesús: “Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” (Jo 6, 51). Els jueus que l’escoltaven es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar aquest la seva carn per a menjar? Però els deixebles i seguidors de Jesús, segons l’evangelista, no diuen res: creuen malgrat no hagin acabat d’entendre quasi bé res d’aquesta sobtada promesa que, més tard, escoltarien en un sopar estrany.

I nosaltres, avui, què haurem entès? Llegim-ho novament: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món”. Podem entendre, doncs, que sense aquest pa nou no hi haurà vida nova, ni en nosaltres ni entre nosaltres. Aquest pa serà la seva paraula i també ho seran els signes d’una ‘presència física’ que podrem compartir i repartir.

Seran aliment que haurà de nodrir i enfortir la vida de l’esperit, aquesta vida interior massa sovint oblidada per a aquells qui de la fe en fan gairebé una devoció més que no pas una vera professió.

El signe de la presència física de Déu en el món serà Jesús. El signe de la presència de Jesús en el món serà la seva paraula i el pa i el vi de l’eucaristia. Faríem, doncs, santament si anéssim més enllà de veure-hi només un gest místic i incomprensible i l’acollíssim amb ganes, amb gratitud i amb gran simplicitat. És més que un misteri: el pa i el vi són visibles damunt l’altar. Els mirem, el mengem i el bevem com ho feren els apòstols en aquell sopar. Amb gest senzill que esdevingué, decididament, presència real i palpable de Jesús.

Ferran Aguiló

Aniversari de l'ordenació de Mn.Xavier Dou

Demà dia 15, festivitat de la Mare de Déu, farà 43 anys de l'ordenació com a diaca de Mn.Xavier de Dou.

El felicitem molt sincerament i ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies.

Que per molts anys pugui seguir amb nosaltres amb el seu servei a la Comunitat i al front de l’equip de Càritas Parroquial i de la Pastoral dels malalts.

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (4)

Quin tipus de món volem deixar als que ens succeeixin, als nens que estan creixent?

La terra que rebem pertany també als que vindran.

La possessió d'un habitatge té molt a veure amb la dignitat de les persones i amb el desenvolupament de les famílies.

Per a les comunitats aborígens, la terra no és un bé econòmic, sinó do de Déu i un espai sagrat.

Necessitem una aproximació integral per combatre la pobresa i cuidar la natura.

És contrari a la dignitat humana fer patir inútilment els animals i sacrificar sense necessitat les seves vides.

La cultura del relativisme empeny a una persona a aprofitar d'una altra ja tractar-la com mer objecte.

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (3)

Caldrà interpel·lar els creients a ser coherents amb la seva pròpia fe.

Sabem que és insostenible el comportament d'aquells que consumeixen i destrueixen més i més.

Desaccelerar un determinat ritme de producció i de consum pot donar lloc a una altra manera de progrés i desenvolupament.

La reducció de gasos d'efecte hivernacle requereix honestedat, valentia i responsabilitat.

La interdependència ens obliga a pensar en un sol món, en un projecte comú.

Som nosaltres els primers interessats en deixar un planeta habitable per a la humanitat que ens passarà.

El que està en joc és la nostra pròpia dignitat.

Reflexions a la Paraula de Déu

En ple mes d’agost, amb aquesta calor que no ens deixa i amb totes les dificultats que d’una manera o altra ens tenallen, també tenim ganes de dir com Elies “ja n’hi ha prou Senyor”.

Passar per unes crisis forma part de la nostra vida humana. Hem d’acceptar l’ambigüitat de la nostra naturalesa sovint sotmesa a passions i conflictes.

És una escena dramàtica la d’Elies però molt expressiva de situacions que ens poden passar ara. És possible que això provoqui un desencís perquè sembla que Déu hagi quedat ocult.

Nosaltres acostumem a ser immediatistes i no veiem resultats a curt termini. Sovint ens vénen ganes de dimitir o de tirar la tovallola. L’àngel de Déu es fa present per ajudar Elies “aixeca’t o menja” va caler repetir-li però a la fi amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i es troba al final del camí.

Situem-nos en un altre escenari. La multitud que seguia Jesús, que havia estat testimoni de la multiplicació dels pans, es queden amb aquesta imatge i quan Jesús els diu “Jo sóc el pa viu baixat del cel“ no entenen res. “No és aquest el fill del fuster?” deien tots sorpresos. Vet aquí el gran salt que els toca fer i queden desconcertats.

Tots aquests continguts no són pas evidents, no són fàcils d’entendre, cal creure’ls. La gent que escoltava Jesús li costava d’entendre com diu l’evangeli. Ens cal una fe que faci esfumar tots els dubtes, no es tracta d’una reflexió material sinó d’una comprensió espiritual i és aleshores quan descobrim que en molts moments de la vida és la fe la que ens fa viure com diu Jesús, és un confiar-nos sota la mirada de Déu. Això ens dóna unes perspectives diferents que no s’exhaureixen com les coses materials sinó que són per sempre, com les coses de Déu.

Només la fe és la que ens permet entendre Jesús com el veritable pa de vida. És la fe la que ens permet entrar realment en el misteri de la comunicació i de l’intercanvi entre Jesús i nosaltres a través de la comunió.

També a nosaltres com a Elies se’ns dóna un aliment “preneu i mengeu”. Sens dubte és l’aliment que referma els nostres passos mentre anem fent el camí de la vida.

Lluís Saumell

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (2)

Senyor, pren-nos a nosaltres amb el teu poder i la teva llum, per protegir tota vida, per preparar un futur millor.

Una ecologia integral implica dedicar una mica de temps per reflexionar sobre el nostre estil de vida i els nostres ideals.

L'espiritualitat cristiana proposa una manera alternativa d'entendre la qualitat de vida.

Viure la vocació de ser protectors de l'obra de Déu no consisteix en un aspecte secundari de l'experiència cristiana.

El que l'Evangeli ens ensenya té conseqüències en la nostra forma de pensar, sentir i viure.

Com més buit està el cor de la persona, més necessita objectes per comprar, posseir i consumir.

Moltes coses han de reorientar el seu rumb, però abans de res la humanitat necessita canviar.

Ecologia i cristianisme: Laudato si a través de les piulades del papa Francesc (1)

Ecologia prové de les paraules gregues oikos (que significa casa) i logia (que significa estudi), i per tant vol dir estudi de l'hàbitat dels éssers humans.

El papa Joan Pau II ja va fer una crida a la conversió ecològica com condició indispensable per evitar la catàstrofe cap a la que sembla encaminar-se la humanitat. Ara el papa Francesc ha publicat l'Encíclica que posa de relleu la consciència que hem de prendre els cristians com a cuidadors de la Creació.

Els propers dies recollirem diferents piulades que ha realitzat el Sant Pare al seu compte de twitter sobre l'ecologia i l'Encíclica "Laudato si".

Convido a tots a aturar-se a pensar en els reptes sobre el medi ambient.

La terra, casa nostra, sembla convertir-se cada vegada més en un immens dipòsit de porqueria.

El canvi climàtic planteja un dels principals reptes actuals per a la humanitat.

El clima és un bé comú, de tots i per a tots.

"Un crim contra la naturalesa és un crim contra nosaltres mateixos i un pecat contra Déu." (Patriarca Bartomeu)

La cultura del descart d'avui obliga a un nou estil de vida.

S'ha de reconèixer el valor propi de cada criatura.

Hem de buscar altres maneres d'entendre l'economia i el progrés.

Hi ha una íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta.

Necessitem un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta.

Reflexions a la Paraula de Déu

El pa que dóna la vida

Aprofitant el miracle de la multiplicació dels pans, la litúrgia interromp el relat de l’evangeli de Sant Marc i, durant cinc diumenges, proclama l’evangeli de Sant Joan que, en el seu sisè capítol, aprofundeix el significat d’aquest miracle.

El pa ha estat des de sempre l’aliment bàsic dels pobles sedentaris, el mínim vital per als cultivadors de la terra. Però, a més a més, a la Bíblia el pa esdevé un signe: és imatge de la saviesa, de la intel·ligència, de l’aliança, del regne. Per a Joan és, sobretot, el símbol de la vida. Seure a taula tots junts, partir el pa, repartir-lo i menjar-ne és tenir vida en comú, és compartir goigs i tristeses, il·lusions i anhels, records i esperances.

L’evangeli d’avui és una invitació a anar més enllà de la sacietat que ens proporcionen els béns materials i pensar que la vertadera vida, la vida plena, la vida eterna per a tots els homes és quelcom més, és una realitat que sempre es troba més enllà del punt en el qual avui ens trobem instal·lats. No hi ha cap miracle, ni hi pot haver cap signe ni cap prodigi, per gran que sigui, que tingui la capacitat de saciar de manera definitiva el cor, sempre inquiet, de l’home i de la dona.

En aquest context, Jesús es manifesta com l’enviat de Déu, com el pa que dóna la veritable vida, una vida consistent (“el pa que és realment del cel”), una vida que val la pena viure-la, una vida que pot omplir el cor de tothom. La condició és tenir plena confiança en la seva persona, és deixar-se anar i seguir-lo en el seu caminar. “Els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”.

Anton Ramon Sastre