L’ANY LITÚRGIC - QUARESMA 2016

Enmig del desert

L’evangeli del primer diumenge de quaresma de cada any comença amb l’estada de Jesús al desert, just després d’haver estat batejat per Joan Baptista. Segons tots els evangelistes, va ser l’esperit que rebé en el baptisme el qui el va guiar cap a aquell lloc solitari i allí va haver d’afrontar la temptació que qüestionava la seva persona i la seva missió. Per això, després de milers d’anys d’història del judaisme i del cristianisme, el desert pren una significació que sobrepassa el lloc físic i adquireix una dimensió simbòlica, que pot gratar i remoure també les nostres consciències. És cert que el desert és un lloc de silenci on es pot produir l’encontre amb Déu, quan és l’esperit de Déu el qui ens hi porta. Però el desert és també, i per sí mateix, el símbol d’un lloc eixut, on és difícil trobar-hi vida, on es fa molt difícil veure-hi clar, ja sigui per l’encegadora lluminositat d’un sol sufocant, ja sigui per les impenetrables boires de sorra que s’hi aixequen.

Avui, tots els pobles que formem part d’Europa ens trobem enmig d’un desert, on es fa molt difícil no sols veure, sinó tant sols albirar l’Esperit del Déu de Jesús. Els centenars de morts davant les illes gregues o de les costes d’Itàlia, la destrucció causada pel terrorisme al cor mateix de França, o les decisions polítiques de confiscar els béns dels refugiats, com acaba de fer el parlament danès, amb l’excusa de fer-los participar en les despeses ocasionades pels serveis que se’ls presten, ens porten a èpoques impensables d’incivilitat, d’opressió i de menyspreu de la dignitat humana. Mai el fanatisme, el materialisme i la indiferència no ens havia portat tan lluny, en l’època moderna, dels valors de la compassió i de la solidaritat.

Aquest any, el Papa Francesc l’ha proclamat l’Any de la Misericòrdia. En iniciar aquest temps de quaresma, no sabria dir exactament quina és la terra que trepitja la comunitat cristiana. Ben segur que pregarem per la nostra dissortada terra, per tanta i tanta gent que fuig del seu país només amb l’esperança de trobar una mà estesa que li permeti continuar vivint, ben segur que pregarem perquè hi hagi pau al món. Però no tinc gens clar si encara continuarem donant suport als qui, proclamant-se defensors de qualsevol seguretat, anorreen la llibertat i la dignitat dels homes i dels pobles. Cal que, durant aquest temps, preguem perquè sigui l’Esperit de Déu qui ens acompanyi al desert, al costat de Jesús, perquè puguem afrontar amb ell la temptació i, així, tornar a conèixer qui som i quina és la nostra missió.

Anton Ramon Sastre