Catequesi per al temps pasqual - invitació i calendari

L’objecte central és formar un grup de reflexió guiada per Anton-Ramon Sastre a partir de les narracions evangèliques que l’església ens proposa al llarg de tots els diumenges d’aquest temps (Cicle C), per aprofundir i actualitzar el missatge de la Pasqua, temps en el qual l’església proclama que el Crist mort ha ressuscitat i és present entre nosaltres.

Els textos evangèlics ens recorden paraules del Senyor que fan referència a la seva resurrecció, i ens parlen d’aparicions i de la presència de l’Esperit entre els seus seguidors més pròxims, que configuren el nucli de l’església naixent. Es tractarà de fer una anàlisi de tots aquests textos, intentant d’entendre millor què volen dir i com el seu missatge és actual per als nostres dies, per tal de copsar l’espiritualitat i el sentit religiós d’aquest temps pasqual.

El grup és obert a tothom. Per tal de poder-hi participar i poder preparar material de reflexió suficient per a tots, seria convenient facilitar el nom i l’adreça (o l’adreça electrònica) a la Secretaria de la Comunitat.

El calendari serà el següent:

1ª trobada: Dimarts 5 d’abril (abans del Diumenge III: La pesca miraculosa)
2ª trobada: Dimarts 12 d’abril (abans del Diumenge IV: L’Apocalipsi)
3ª trobada: Dimarts 19 d’abril (abans del Diumenge V: Glorificació de Jesús)
4ª trobada: Dimarts 26 d’abril (abans del Diumenge VI: L’Esperit Sant Defensor)

Totes les trobades començaran a les 19:00 hores, als locals de la Parròquia.

Pasqua de Crist: Misericòrdia de Déu

No fou un acte puntual, extrem i únic, però sí que va ser la culminació de tota una trajectòria de vida, en la qual Jesús va anant perfilant la seva missió, allò que Déu li demanava, i la plena consciència de les conseqüències que tindria la seva implicació.

L’últim acte de Jesús va ser el seu lliurament voluntari a la mort, per poder revelar-nos amb més claredat allò que havia estat predicant i fent en favor de tots: fer-nos entendre que Déu és amb nosaltres; que Déu és a prop i ens fa costat; que Déu es comporta com un pare, sense egoisme; que Déu ens estima, sense posar condicions; que Déu vol que els homes i les dones ens estimem sense fer distincions de cap mena.

Tot això és bàsicament el que vol dir que Déu és misericordiós amb tots nosaltres, els homes. Aquest any el Papa Francesc l’ha proclamat Any de la Misericòrdia: nosaltres celebrem que la mort de Crist ens hagi revelat la misericòrdia de Déu envers tots nosaltres, però cal també que la comunitat cristiana, l’església, faci seva la missió de Jesús i continuï manifestant amb el seu testimoni de vida que Déu estima sempre. “Allí on hi ha caritat i amor, allí Déu es fa present”.

Anton Ramon Sastre

Reflexions a la Paraula de Déu

“En arribar, trobaren que la llosa ja havia estat feta rodolar del sepulcre” (Lluc, 24.1-12 Còdex de Beza).

La muralla que separava els homes de Déu, ha estat treta. Tots els homes som iguals. Hem de buscar per tots els mitjans que tothom tingui el seu lloc en aquest món: ni muralles de pinxos, ni de formigó. No serà fàcil si tots no hi posem el cor i l'empenta de la solidaritat. Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en Ell, i en totes les persones de totes les religions del món que alcen els ulls buscant a Déu, i que obren amb rectitud.

“Per què busqueu el qui és viu entre els morts? Som conscients que Jesús ens ha transformat amb la seva resurrecció: de l'home vell, a l'home nou”? (Colossencs, 3.1-4).

Hem tret de nosaltres qualsevol espurna de corrupció? Fem diferències entre les persones que tractem pel seu color, per la seva religió, per la seva cultura? Ens té enganxat l'amor als diners? Posem en pràctica la misericòrdia. No per compassió, no per llàstima, no per pietat, sinó com el primer i gran valor que hem de tenir al cor.

Fem nostres les paraules del Papa Francesc del que ens diu Jesús: Que tothom pugui admirar com us cuideu els uns dels altres, com us encoratgeu mútuament i com us acompanyeu, "En l'amor que us tingueu els uns als altres". És el que tan ardentment demanava Jesús al Pare: "Que siguin u en nosaltres... perquè el món els conegui”.

Nosaltres, els qui creiem en Jesús i hem viscut amb el seu amor, hem de donar testimoni amb les nostres obres, i amb el nostre comportament, que Jesús morí i ressuscità per a tots els homes, per retornar-los a Déu.

Pere digué: “Veritablement vaig comprenent que Déu no fa excepcions de persones, sinó que en qualsevol nació, el qui el tem i practica la justícia, li és acceptable -Ell és el Senyor de tots.” (Fets, 10, 34a. Còdex de Beza).

Així ens mostra la confiança amb la qual va deixar impregnada tota la gent que el va conèixer. Obrim-nos a Déu, que ens impregni del seu Esperit Sant.

Pere Rius

Quatre mirades sobre la misericòrdia. Tercera Conferència de Quaresma: Mar Galceran "La misericòrdia: una mirada social"

La misericòrdia sempre és social perquè implica una relació entre, al menys, dos éssers. Però quan es parla de la mirada social, s’està pensant en les situacions d’injustícia i desigualtat social que generen pobresa, exclusió, vulnerabilitat, etc.

Mar Galceran, doctora en Pedagogia per la Universitat Ramon Llull i coordinadota tècnica del Lloc de la dona de les Germanes Oblatas, abordà el tema de la misericòrdia posant la mirada en un d’aquests col·lectius específics que són les dones que viuen en contextos de prostitució atès que és la realitat en la que actualment treballa. I ho va fer prenent Jesús com a guia, model i encarnació plena de la misericòrdia en ells.

La misericòrdia és més que un conjunt d’obres o d’accions, no és una activitat més en la vida o un apèndix sinó que, amb totes les limitacions i faltes, s’ha de procurar que esdevingui un estat de vida, una manera concreta de situar-se davant del món i de la vida que mou a anar a l’encontre del necessitat. La misericòrdia és una gràcia que no ve de nosaltres, que no pot venir de nosaltres, que ens depassa i que ens mobilitza a estimar fins i tot contra tot pronòstic.

Com diu el Papa Francesc, “Misericòrdia és l’acte darrer i suprem amb el que Déu ve al nostre encontre. És la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers al germà que troba en el camí de la vida”.

Tots estem habitats per aquesta presència de la Misericòrdia, tan sols hem de deixar-li espai i deixar que actuï en nosaltres.

Per a la conferenciant, la misericòrdia ha actuat justament a través de les persones més senzilles i estigmatitzades, com el cas de les dones que exerceixen la prostitució, les que l’han ensenyat també a ser misericordiosa.

La vida tan sols té sentit quan hi ha algú que t’atansa una mà quan et sents necessitat, quan hi ha algú que et guareix les ferides i a qui guarir les ferides. La vida tan sols té sentit des de la misericòrdia.

Si analitzem les arrels etimològiques del terme misericòrdia ens trobarem amb dos significats distints. D’una banda la misericòrdia com a compassió i de l’altra la misericòrdia com a clemència, perdó.

La paraula misericòrdia prové del llatí (miser=pobre, miserable i cors, cor) i significa literalment tenir el cor amb els pobres, sentir afecte pels pobres.

Setmana Santa

Diumenge de Rams s’inicia la Setmana Santa. L’Església ens convida a contemplar i a interioritzar els darrers dies de la vida de Jesús. Malgrat els bons desigs que tots tenim, durant aquests dies no sempre és senzill trobar moments de pregària. Els infants fan vacances i molts aprofiteu aquests dies per sortir fora.

Com he fet els últims anys, us proposo unes cites bíbliques i unes breus oracions. La pretensió és molt senzilla: ajudar a la pregària.

Diumenge de Rams. Benedicció dels Rams. Aclamem Jesús.
Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Beneït el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel.
Preguem: Senyor, doneu-nos l’entusiasme dels infants, i feu que sapiguem aclamar-vos, no amb palmes, sinó amb els fruits de les nostres bones obres.

Dilluns Sant. Als peus de Jesús.
Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum.
Preguem: Senyor, doneu-nos un cor humil i agraït, perquè us reconeguem com el Messies, i obriu-nos els ulls, perquè us identifiquem amb els pobres.

Dimarts Sant. La nit s’avança.
Ell (Judes), després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit.
Preguem: Senyor, obriu-nos els ulls, perquè ens adonem del mal que fem i del mal que ens envolta. Doneu-nos coratge per cercar la veritable llum, no permeteu que visquem enganyats enmig de les tenebres.

Dimecres Sant. La traïció.
Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut.
Preguem: Senyor, infoneu–nos en els nostres cors la fidelitat indestructible envers Vós. No permeteu que aquesta fidelitat es vegi minvada per l’amor al diner, al poder, o per l’afany de protagonisme.

Dijous Sant. Amor, Eucaristia, Servei.
Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni. I es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Preguem: Senyor obriu-nos l’enteniment, perquè comprenguem que no hi pot haver comunió amb el vostre Cos i Sang, sense servei. Feu que el Vostre Cos i la Vostra Sang ens doni força per estimar-vos, i servir-vos en els pobres.

Divendres Sant. Jesús mor ignominiosament a la Creu.
Tot s’ha complert.
Preguem: Contemplant la vostra Creu, us volem donar gràcies pel vostre amor. Feu que us sapiguem reconèixer amb tots els crucificats que hi ha en el nostre món.

Dissabte Sant. Contemplació.
Maria es va quedar plorant a fora, al costat mateix del sepulcre.
Preguem: Senyor, restem en silenci. Davant del vostre sepulcre no tenim paraules. Tampoc tenim paraules davant del sofriment del món. Aquest dia s’assembla molt a tot el que vivim. Doneu-nos esperança, feu que no caiguem en el fatalisme de dir que no hi ha res a fer.

Diumenge de Pasqua. Viu.
No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat.

Preguem: SENYOR, GRÀCIES. AMB LA VOSTRA RESURRECCIÓ
LA VIDA ADQUIREIX PLE SENTIT

Josep m Jubany

Reflexions a la Paraula de Déu

L’alegria de rams

Fixem-nos primer en l’entrada de Jesús a Jerusalem. Entra acompanyat dels deixebles i la gent senzilla que l’ha seguit i ara el volen acompanyar, possiblement convençuts que Jesús regnarà. Un regne que l’esperen temporal, que els alliberi de la dominació romana. L’alegria, però, els acompanya i l’experimenten. Jesús no frena aquesta alegria. Deixa que emergeixi tot i que sap que el final serà el fracàs aparent de la seva mort en creu. Pensem ara en la nostra vida col·lectiva. També cerquem alegries que ens facin la vida més amable. Moltes vegades oblidem que l’aiguabarreig d’alegries i tristeses ens acompanyaran sempre i no entenem el dolor quan ens toca experimentar-lo. Sabem que estem en aquest món per un temps breu, setanta anys i els més forts fins a vuitanta, diu el salmista, però no ens n’acabem de fer càrrec i ens hi instal·lem donant prioritat a moltes coses de poc valor i oblidem les fonamentals.

La nostra esperança és que gràcies a la grandesa de la misericòrdia de Déu, podrem accedir a la Vida definitiva. Jesús ens ensenya el camí. Així ho creiem i així ho esperem, encara que ens costi avançar en el camí de la Fe, per la nostra feblesa i poca convicció. Sant Pau, en la segona lectura, diu que Jesucrist es va fer no res fins a prendre la condició d’esclau. Nosaltres hem de procurar seguir la via de servir als altres.

En aquest Diumenge de Rams de 2016 tenim moltes creus plantades en el nostre món i en concret a les portes d’Europa. Tots els europeus i molt especialment els que ens confessem cristians hauríem d’ésser capaços de reconèixer el nostre pecat col·lectiu, prendre’n consciència i urgir-nos a ajudar a treure les creus que pesen a les espatlles dels emigrants refugiats.

És cert que els humans som capaços de cometre grans desastres i la Història així ens ho mostra, però els que intentem creure hem de ser capaços d’infondre esperança concreta que ens porti a comunicar a tothom el seu alliberament personal des de l’ajuda material i el compromís, comunicant així el sentit darrer de la vida que passa per l’alegria del Diumenge de Rams, el dolor i sacrifici del Divendres Sant i que desemboca en el Misteri de la Resurrecció, és a dir, la Vida plena que esperem.

Tal com diu Isaïes en la primera lectura pensant en Jesús “ El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre, perquè amb la paraula sàpiga sostenir els cansats. “ Nosaltres
hem de saber comunicar la joia de l’Evangeli a tots els fatigats començant per nosaltres mateixos.

Ignasi Garcia Clavel

Celebrem el Perdó !

Les celebracions comunitàries del Sagrament del Perdó de Quaresma tindran lloc:

- Dimecres dia 16: a les 12 del migdia i a les 8 del vespre.
- Divendres dia 18: a les 9 del vespre.

Tot seguitsegu trobareu la revisió de vida per preparar la celebració del Sagrament del Perdó a nivell personal.

Jesús ens diu que “la veritat ens farà lliures”. Lliures, però, de què? Evidentment de la mort que, contaminats pel mal que fem o vivim, minva i, a la fi, ofega cada dia més la vida de l’esperit que busca Déu i el seu regnat ací a la terra. Perquè l’esperit cerca sempre allò que és diví, el déu que la naturalesa sovint reclama i també aquell Déu a qui invoquem i al qual voldríem conèixer, creure, estimar, obeir i fins posseir-lo i mantenir-nos ferms i fidels en allò que la seva presència insinua. És el Déu que parla amb paraules, amb signes i sobretot amb sentiments. És el Déu que s’ha tornat home per cohabitar amb nosaltres i dir-nos que ens és possible ací de tastar la seva única divinitat.

* Estimo de debò la veritat i la llibertat alhora? - Sóc allò que vull ser o bé sóc allò que els altres volen que jo sigui? - Sóc realment lliure respecte a les modes, a la manera de pensar i de parlar i de creure? - El pensament aliè malmet la meva bona voluntat quan es tracta de creure i d’obrar segons la meva fe? - Menteixo o enganyo per ser més considerat o envejat? - Vull fer veure o aparentar que sóc més llest, més ric, més culte, més ... ?

“Jo us parlo d’allò que he vist estant amb el meu Pare”, aquest Pare que és també Fill i també l’Esperit Sant. Jesús no és solament un enviat de Déu, és Déu mateix. Quan volem fer presents aquells qui el nostre cor i la nostra ment estimen i enyoren, malgrat la distància entre ells i nosaltres, malgrat la infinita distància entre nosaltres i Ell, bé sabem que la força de la fe fa possibles els impossibles només perquè sabem que existeixen i podem donar-los-hi vida. No parlo de veritats, parlo de fets aparentment impossibles, de realitats que semblen irreals, de creure i de donar valor i vida a tot allò que considerem ja fallit o realment mort.

* Jo parlo sovint del Pare del cel o aquest tema més aviat no el toco perquè no el crec oportú? - Faig ‘sermons’ per impressionar i ser ben vist o ben considerat? - La meva fe és personal o intento que sigui també compartida? - Em fa una certa vergonya dir que sóc creient i també ‘practicant’? - Com Jesús, parlo del que he sentit vivint prop del meu Pare? - Potser no ho faig perquè no sé què dir-li? - No tinc una certa obligació de manifestar allò que crec?

«Si Déu fos el vostre pare, m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc de Déu; no he vingut pas pel meu compte, sinó que ell m'ha enviat». Tot i que preguem tant, em temo que la rutina tregui valor a la nostra oració o meditació de cada dia. A vegades penso que en algun moment fem trampa: diem que és difícil trobar Déu perquè ni el veiem ni el sentim. ¿És que hem oblidat que Déu es féu home i que ens parlà i parla en tot moment? És al Fill a qui podem parlar de tu a tu com ho feu en el seu temps amb els qui l’escoltaren. El fill és el Déu visible de la nostra fe, de la nostra esperança i de la nostra salvació. Sense ell ens costaria molt de creure, d’esperar i d’estimar com cal.

* Em sento enviat de Déu com ho fou i és Jesús? - Sentir-me ‘enviat’, seria fruit d’una devoció o més aviat d’una actitud necessària, humil i responsable? - Sento cada dia, o sovint, que he sortit de Déu i vinc de Déu? - Per què no hi penso? ¿Crec que això no és imprescindible? - Amb quina atenció recito el Pare Nostre. Rutinàriament? - Recordo els manaments i els ressegueixo en la meva estona de meditació? - No convindria tenir-los en compte?

Reflexions a la Paraula de Déu

A les portes de la Setmana Santa en què Jesús serà condemnat per les autoritats del seu poble veiem avui com salva una adúltera de ser condemnada.

Déu havia escrit la Llei en dues taules de pedra, símbol de l’aliança establerta amb el poble d’Israel en temps de Moisès. Aquesta llei servia d’excusa perfecta per dominar, excloure i condemnar tal i com volien fer amb l’adúltera.

El dit de Jesús dibuixant a terra podria ser un símbol de la nova aliança que Déu és a punt d’establir amb la Humanitat. Una aliança que té com a llei el manament de l’amor que no porta mai a la condemna sinó al perdó.

La teva mirada, Senyor, li va obrir un nou camí de rehabilitació: “Vés-te’n i d’ara endavant no pequis més”. El nou manament que pronuncies ens obre el camí del Regne. Sabem que no ens vols perfectes ni purs, sinó confiats plenament en el teu perdó i compassius amb els altres com tu. No ens vols campions de cap competició, sinó que ens tornem a aixecar després de cada caiguda perquè continuem corrent cap a la meta.

Volem seguir les indicacions de misericòrdia del Papa Francesc:

• Obertura a la realitat. Estar assabentat; ulls oberts. Res de tancament sobre un mateix.
• Deixar-se impactar pels que pateixen. No resistir als impactes.
• No donar-los l'esquena. Quina temptació, la de girar la cara!
• Superació del pessimisme. “No hi ha res a fer”: absurda excusa que provoca i justifica la inacció.
• Respondre personalment i socialment en l’àmbit de la proximitat: família, amistats, barri, parròquia...
• També de cara als que són lluny. Són persones, fills i filles de Déu amb els mateixos drets humans.
• Tenir esperança. És possible anar canviant la societat.
• Creure que petites coses són importants. I tant! Si no comencem per elles, no hi ha garantia.
• Canviarem la societat des de baix. A dalt es defensen les posicions.
• Moure'ns en el dinamisme de Déu. El dinamisme de Déu ens crida a sumar el nostre esforç i modesta aportació.

I en aquesta Quaresma viure amb motivació i ganes l’agraïment del teu perdó.

Mireia Galobart

La setmana dia a dia

Diumenge, 13
Sessió conjunta dels Grups A i B de la Catequesi familiar a partir de 3/4 d’11 del matí. El tema a tractar serà: Setmana Santa i Perdó. S’acaba participant tots junts de l’Eucaristia d’1/4 d’1 del migdia

Dilluns, 14
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Quarta (i última) Conferència Quaresmal organitzada per l’Associació CIC i la nostra Comunitat. La conferència es farà a l'auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205, a les 8 del vespre. El tema com a fil conductor serà: Quatre mirades sobre la misericòrdia. El professor Francesc Torralba, filòsof i teòleg, ens parlarà de "La misericòrdia: una mirada filosòfica"

Dimarts, 15
Casal Sant Ildefons: Xerrada sobre Quaresma i Pasqua a càrrec de Mossèn Lluís Saumell

Reunió del Consell Pastoral de la Comunitat a les 9 del vespre

Dissabte, 19
Activitats (sortides de Setmana Santa) de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons

Diumenge, 20
Diumenge de Rams

Quatre mirades sobre la misericòrdia. Segona Conferència de Quaresma: Armand Puig "La misericòrdia divina i humana en la Bíblia"

El Papa Francesc que és un home carismàtic i que té una dimensió profètica ha convocat un Any Sant dedicat a un atribut de Déu: la misericòrdia, l’amor entranyable de Déu. Per què en aquest moment? Segurament perquè argentí com és, bisbe de la ciutat de Buenos Aires, no havia vist massa món i tot d’una l’Esperit Sant el proposa com a successor de Pere i ens diu a tots els catòlics feu tot el que Francesc diu i fa.

Des d’altres confessions cristianes m’han dit: Vostè té sort de ser catòlic, perquè vostès tenen un papa que quan diu alguna cosa el segueixen. Nosaltres en canvi quan un bisbe diu alguna cosa de seguida mirem què diu un altre bisbe. Aquesta és la capacitat que té el Papa d’exercir el lideratge mundial.

Fa poc el Papa i el Patriarca Ciril de Moscou i Tota Rússia han tingut a Cuba un encontre després de mil anys de cisma, en un trist aeroport d’estil soviètic, en una sala freda, sense ornaments. I en aquest ambient tan poc favorable Francesc li va dir a Ciril: vostè i jo som bisbes, que és tant com dir pastors, i tenim una responsabilitat que si no l’exercim ens en passaran comptes.

Al Vaticà hi ha unes parets molt gruixudes, perquè en temps passats va ser la fortalesa del Papa, el lloc on es refugiava en temps de guerra. Ara, aquest Papa defuig els apartaments papals i se’n va a viure a Santa Marta, i això no és una originalitat, és una declaració de principis. Allà és a l’abast de tothom, fins i tot una dona de la neteja, original de Sri Lanka, em va dir que cada mes o mes i mig el Papa els convida a dinar amb ell; a la taula papal s’hi asseuen els qui netegen la casa.

Serveixin aquestes reflexions sobre el papa per introduir el tema de la misericòrdia.

Qui és Déu? Les tres religions monoteistes diuen el mateix amb paraules semblants.

Reflexions a la Paraula de Déu

Quan hem mirat les lectures que llegirem diumenge vinent, és a dir avui, ens hem dit, ui, no fa molt ja vàrem fer-ne el comentari (certament fa just sis anys). Podrem aportar algun punt de vista diferent? I de seguida la idea de “potser hem millorat” ha aparegut com un llampec fugaç i colpidor. Fugaç, perquè ha estat present en el pensament solament uns mili-segons, colpidor, perquè tenim la percepció de no haver “millorat gens”. Caram! aleshores, què aportem? Què compartim? Què aprenem de la paraula de Déu?

Fa sis anys ens vàrem centrar en els dos conceptes que travessen les tres lectures: canvi interior i reconciliació. De manera que cal que es produeixi un canvi, que pot ser tan divers com diversos som cadascun de nosaltres, perquè puguem reconciliar-nos amb aquells amb els que ens hem enfadat. Vàrem contrastar l’heroïcitat del germà petit en demanar el perdó al pare, amb la rancúnia i duresa del germà gran.

Fa sis anys havíem començat la crisi econòmica i se’ns havia dit que seria una crisi llarga, molt llarga. Ha estat i està sent així. Les seves conseqüències, com sempre, han estat i són molt doloroses per als més febles i vulnerables. Avui se’ns diu que els indicadors econòmics demostren que estem sortint d’aquesta crisi econòmica, però sabem molt bé que no és del tot cert. Tot i que hem viscut un petit període de bonança, com un estiuet en mig de l’hivern, estem encara molt lluny d’haver-la superat i la majoria dels qui han quedat més afectats continuen en la mateixa situació, o pitjor, perquè els estalvis es van consumint.

En aquest nou marc han sorgit moltes accions encomiables de solidaritat, acompanyament, voluntariat... però, suficients? Som prou generosos i comprensius envers l’altre? Ens adonem de l’altre? Hem pres consciència que estem envoltats d’altres éssers com nosaltres mateixos, amb les mateixes necessitats, anhels, desitjos?
El Papa Francesc en l’Encíclica que ens ha regalat aquest estiu, la Laudato Si’, ens demana que mirem al proïsme, que pensem en els altres, no solament en els altres homes i dones com nosaltres, sinó també en les altres espècies, de les que en som dependents, com elles de nosaltres.

No és l’expressió actual de la paràbola que hem llegit avui? Hem de fer un profund canvi interior per poder superar i revertir l’actual situació de pobresa i malbaratament per retrobar la pau i la igualtat i gaudir de l’amor infinit del pare.

Julià i Rosa

La setmana dia a dia

Dilluns, 7
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Reunió del Grup Cultura i Fe a 1/4 de 8 del vespre

Tercera Conferència Quaresmal organitzada per l’Associació CIC i la nostra Comunitat. La conferència es farà a l'auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205 a les 8 del vespre. El tema com a fil conductor serà: Quatre mirades sobre la misericòrdia. La professora Mar Galceran, prof. de l'URL i coordinadora de projectes del Lloc de la dona, ens parlarà de "La misericòrdia: una mirada social"

Dimarts, 8
Reunió del grup de Reflexió Bíblica a 1/4 de 8 del vespre

Casal Sant Ildefons: Xerrada de la Sra. Maribel Pendàs : “Vida quotidiana de la Roma Imperial”

Dimecres, 9
Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

Dissabte, 12
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 13
Sessió de la Catequesi familiar conjunta Grups A i B. El tema a tractar serà: Setmana Santa i Perdó

Quatre mirades sobre la misericòrdia. Primera Conferència de Quaresma: Dr. Joan-Carles Mèlich "Ètica de la compassió"

Compassió significa etimològicament “patir amb l’altre”. Fer-se compassiu és posar-se “al costat de qui sofreix”.

La compassió no és només el nucli del cristianisme sinó de l’ètica, i l’ètica no és només per al cristianisme sinó per a tothom. És una característica essencial de les relacions humanes; si no hi ha compassió no hi ha ètica.

Per entendre l’ètica de la compassió n’hi hauria prou en comentar el relat evangèlic del “bon samarità”, perquè és el nucli constitutiu del Nou Testament, o també l’episodi de la “dona adúltera”: “qui estigui sense pecat que llanci la primera pedra”, i encara el fragment de Mateu 25, 40: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.

Déu no se situa mai a dalt de tot, sinó que és sempre al davant de la persona desvalguda, de qui pateix. Schopenhauer, un filòsof ateu, és qui ha parlat més de la compassió, i això té una raó de ser perquè la compassió no és exclusiva de qui creu en Déu, pot ser assumida per creients i no creients: qui pot no creure en el sofriment de l’altre? o en el meu?

Tothom sofreix, però no tot sofriment és igual. Fins i tot els nens sofreixen quan la seva mascota emmalalteix o mor, però caldrà ensenyar-los que aquest sofriment mai no serà el mateix que la pèrdua d’un avi o d’una persona estimada. Es pot afirmar que la compassió és innata i que fins i tot no és privativa dels humans; els mamífers, i això ho saben bé els primatòlegs, tenen comportaments compassius.