Celebrem el Perdó !

Les celebracions comunitàries del Sagrament del Perdó de Quaresma tindran lloc:

- Dimecres dia 16: a les 12 del migdia i a les 8 del vespre.
- Divendres dia 18: a les 9 del vespre.

Tot seguitsegu trobareu la revisió de vida per preparar la celebració del Sagrament del Perdó a nivell personal.

Jesús ens diu que “la veritat ens farà lliures”. Lliures, però, de què? Evidentment de la mort que, contaminats pel mal que fem o vivim, minva i, a la fi, ofega cada dia més la vida de l’esperit que busca Déu i el seu regnat ací a la terra. Perquè l’esperit cerca sempre allò que és diví, el déu que la naturalesa sovint reclama i també aquell Déu a qui invoquem i al qual voldríem conèixer, creure, estimar, obeir i fins posseir-lo i mantenir-nos ferms i fidels en allò que la seva presència insinua. És el Déu que parla amb paraules, amb signes i sobretot amb sentiments. És el Déu que s’ha tornat home per cohabitar amb nosaltres i dir-nos que ens és possible ací de tastar la seva única divinitat.

* Estimo de debò la veritat i la llibertat alhora? - Sóc allò que vull ser o bé sóc allò que els altres volen que jo sigui? - Sóc realment lliure respecte a les modes, a la manera de pensar i de parlar i de creure? - El pensament aliè malmet la meva bona voluntat quan es tracta de creure i d’obrar segons la meva fe? - Menteixo o enganyo per ser més considerat o envejat? - Vull fer veure o aparentar que sóc més llest, més ric, més culte, més ... ?

“Jo us parlo d’allò que he vist estant amb el meu Pare”, aquest Pare que és també Fill i també l’Esperit Sant. Jesús no és solament un enviat de Déu, és Déu mateix. Quan volem fer presents aquells qui el nostre cor i la nostra ment estimen i enyoren, malgrat la distància entre ells i nosaltres, malgrat la infinita distància entre nosaltres i Ell, bé sabem que la força de la fe fa possibles els impossibles només perquè sabem que existeixen i podem donar-los-hi vida. No parlo de veritats, parlo de fets aparentment impossibles, de realitats que semblen irreals, de creure i de donar valor i vida a tot allò que considerem ja fallit o realment mort.

* Jo parlo sovint del Pare del cel o aquest tema més aviat no el toco perquè no el crec oportú? - Faig ‘sermons’ per impressionar i ser ben vist o ben considerat? - La meva fe és personal o intento que sigui també compartida? - Em fa una certa vergonya dir que sóc creient i també ‘practicant’? - Com Jesús, parlo del que he sentit vivint prop del meu Pare? - Potser no ho faig perquè no sé què dir-li? - No tinc una certa obligació de manifestar allò que crec?

«Si Déu fos el vostre pare, m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc de Déu; no he vingut pas pel meu compte, sinó que ell m'ha enviat». Tot i que preguem tant, em temo que la rutina tregui valor a la nostra oració o meditació de cada dia. A vegades penso que en algun moment fem trampa: diem que és difícil trobar Déu perquè ni el veiem ni el sentim. ¿És que hem oblidat que Déu es féu home i que ens parlà i parla en tot moment? És al Fill a qui podem parlar de tu a tu com ho feu en el seu temps amb els qui l’escoltaren. El fill és el Déu visible de la nostra fe, de la nostra esperança i de la nostra salvació. Sense ell ens costaria molt de creure, d’esperar i d’estimar com cal.

* Em sento enviat de Déu com ho fou i és Jesús? - Sentir-me ‘enviat’, seria fruit d’una devoció o més aviat d’una actitud necessària, humil i responsable? - Sento cada dia, o sovint, que he sortit de Déu i vinc de Déu? - Per què no hi penso? ¿Crec que això no és imprescindible? - Amb quina atenció recito el Pare Nostre. Rutinàriament? - Recordo els manaments i els ressegueixo en la meva estona de meditació? - No convindria tenir-los en compte?