02 de març 2016

Quatre mirades sobre la misericòrdia. Primera Conferència de Quaresma: Dr. Joan-Carles Mèlich "Ètica de la compassió"

Compassió significa etimològicament “patir amb l’altre”. Fer-se compassiu és posar-se “al costat de qui sofreix”.

La compassió no és només el nucli del cristianisme sinó de l’ètica, i l’ètica no és només per al cristianisme sinó per a tothom. És una característica essencial de les relacions humanes; si no hi ha compassió no hi ha ètica.

Per entendre l’ètica de la compassió n’hi hauria prou en comentar el relat evangèlic del “bon samarità”, perquè és el nucli constitutiu del Nou Testament, o també l’episodi de la “dona adúltera”: “qui estigui sense pecat que llanci la primera pedra”, i encara el fragment de Mateu 25, 40: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.

Déu no se situa mai a dalt de tot, sinó que és sempre al davant de la persona desvalguda, de qui pateix. Schopenhauer, un filòsof ateu, és qui ha parlat més de la compassió, i això té una raó de ser perquè la compassió no és exclusiva de qui creu en Déu, pot ser assumida per creients i no creients: qui pot no creure en el sofriment de l’altre? o en el meu?

Tothom sofreix, però no tot sofriment és igual. Fins i tot els nens sofreixen quan la seva mascota emmalalteix o mor, però caldrà ensenyar-los que aquest sofriment mai no serà el mateix que la pèrdua d’un avi o d’una persona estimada. Es pot afirmar que la compassió és innata i que fins i tot no és privativa dels humans; els mamífers, i això ho saben bé els primatòlegs, tenen comportaments compassius.


Un primer aspecte per entendre bé l’ètica de la compassió és que hauríem de conèixer bé la naturalesa humana: què és l’ésser humà? la definició que ha fet més fortuna és que l’ésser humà és una animal racional, però no n’hi ha prou amb això perquè no podem posar només l’èmfasi en la racionalitat, ja que l’ésser humà també és fràgil, vulnerable, contingent, finit..., sabem que ens hem de morir i aquesta és l’única seguretat que tenim en aquest món: jo em moriré..., i els altres també es moren. La filosofia ha tractat malament la mort. Com viure en absència de les persones estimades? Com continuar vivint amb l’experiència de la pèrdua? Ni que siguem grans mai no considerem que és un bon moment per morir-se.

Una segona cosa a tenir en compte és que estem parlant d’ètica i no de moral; les dues paraules són molt importants per a l’ésser humà i cal distingir-les. Si ho fem, entendrem millor el “bon samarità”. De moral en té tothom, no hi ha ésser humà sense moral. Hi pot haver immoralitat però no amoralitat. La moral ens ve donada per tot allò que envolta la nostra vida, el lloc on has nascut, el llenguatge, el comportament, la manera de vestir, de rentar-se, de saludar, tot allò que comporta una sèrie de normes, de valors i d’hàbits. Recordem que Jesús explica la paràbola del bon samarità com a resposta a la pregunta que li fan els doctors de la llei: qui és el meu proïsme? i Jesús conclou que és el bon samarità, el qui s’ha compadit del ferit. Però cal tenir en compte que el que fa aquest home va en contra de la seva moral perquè va ajudar a qui era el seu enemic natural. A vegades per ser ètic no s’ha de complir ni la llei ni la moral. La moral sempre em diu què he de fer, l’ètica em diu que he de fer alguna cosa però no em diu què.

La compassió no ha de ser mai humiliant i si ho és, no és compassió. Cal distingir entre compassió i pietat, tot i que la pietat és una manera d’entendre la compassió. La pietat és un acte de poder; qui té poder pot tenir comportaments compassius, però d’una manera diferent, perquè en el fons el patiment de l’altre l’importa ben poc. En una escena de la pel•lícula “La lista de Schindler” un oficial alemany des del balcó del seu despatx, amb una escopeta mata arbitràriament presoners que caminen pel camp de concentració i d’això se’n vanagloria davant d’Schindler dient-li que ho fa perquè té poder per fer-ho, i Schindler respon: “qui té poder de veritat és aquell que podent matar, no ho fa”.

La persona compassiva no demana res a canvi, és gratuïtat total, per contra la persona pietosa després d’haver-se mostrat compassiva et diu: ara me’n deus una.

Amb tot, però, no és fàcil ser compassiu de veritat, no hi ha manuals, es tracta simplement d’acompanyar l’altre en el seu dolor, sabent escoltar, sabent donar temps, sabent estar a l’altura, ser capaç de donar i donar-se gratuïtament, respondre adequadament, o bé fent allò tan senzill de “simplement ser-hi”. Una abraçada forta i sincera sense paraules pot ser la millor expressió de compassió.