Reflexions a la Paraula de Déu

A les portes de la Setmana Santa en què Jesús serà condemnat per les autoritats del seu poble veiem avui com salva una adúltera de ser condemnada.

Déu havia escrit la Llei en dues taules de pedra, símbol de l’aliança establerta amb el poble d’Israel en temps de Moisès. Aquesta llei servia d’excusa perfecta per dominar, excloure i condemnar tal i com volien fer amb l’adúltera.

El dit de Jesús dibuixant a terra podria ser un símbol de la nova aliança que Déu és a punt d’establir amb la Humanitat. Una aliança que té com a llei el manament de l’amor que no porta mai a la condemna sinó al perdó.

La teva mirada, Senyor, li va obrir un nou camí de rehabilitació: “Vés-te’n i d’ara endavant no pequis més”. El nou manament que pronuncies ens obre el camí del Regne. Sabem que no ens vols perfectes ni purs, sinó confiats plenament en el teu perdó i compassius amb els altres com tu. No ens vols campions de cap competició, sinó que ens tornem a aixecar després de cada caiguda perquè continuem corrent cap a la meta.

Volem seguir les indicacions de misericòrdia del Papa Francesc:

• Obertura a la realitat. Estar assabentat; ulls oberts. Res de tancament sobre un mateix.
• Deixar-se impactar pels que pateixen. No resistir als impactes.
• No donar-los l'esquena. Quina temptació, la de girar la cara!
• Superació del pessimisme. “No hi ha res a fer”: absurda excusa que provoca i justifica la inacció.
• Respondre personalment i socialment en l’àmbit de la proximitat: família, amistats, barri, parròquia...
• També de cara als que són lluny. Són persones, fills i filles de Déu amb els mateixos drets humans.
• Tenir esperança. És possible anar canviant la societat.
• Creure que petites coses són importants. I tant! Si no comencem per elles, no hi ha garantia.
• Canviarem la societat des de baix. A dalt es defensen les posicions.
• Moure'ns en el dinamisme de Déu. El dinamisme de Déu ens crida a sumar el nostre esforç i modesta aportació.

I en aquesta Quaresma viure amb motivació i ganes l’agraïment del teu perdó.

Mireia Galobart