Reflexions a la Paraula de Déu

“Jo sóc el bon pastor, diu el Senyor: jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi.” (Jn 10,14)

En el Nou Testament, de manera especial en les cartes de Sant Pau, s’anomenen innombrables carismes i ministeris en les primeres comunitats. El ministeri eclesiàstic, d’institució divina, és exercit pels diferents ordres que des d’antic reben el nom de bisbes, preveres i diaques. De fet tots els batejats participen del seu sacerdoci comú dels fidels en ser ungits per l’Esperit com membres de Crist en el baptisme.

Els sacerdots són ungits en rebre el ministeri de l’ordre i és així com col·laboren de manera directa amb el bisbe, que els confia anunciar l’Evangeli, pasturar els fidels i celebrar el culte. Un servei tridimensional: el de la paraula, el dels sagraments i l’atenció o cura de la comunitat. Una funció que bàsicament es redueix a una funció profètica, litúrgica-cultural i pastoral en quant està al servei dels fidels. Però no s’edifica una comunitat sense una arrel central que estigui empeltada en l’eucaristia, on comença l’educació en l’esperit de la comunitat cristiana. Celebració eucarística sincera i plena per conèixer i conduir tant les obres de caritat, l’ajuda mútua, com una acció missionera vers les diferents formes de testimoniatge cristià.

Els diaques participen de la missió i de la gràcia del suprem sacerdot, d’una manera particular servint els misteris de Crist i de l’església, des d’un ministeri d’ordre inferior per la imposició de les mans feta pel bisbe. N’hi ha de casats i n’hi ha de cèlibes. Però ni els preveres ni els diaques es poden conferir a si mateixos la gràcia. Aquesta ha de ser donada i oferta. I així com els bisbes i els preveres reben la missió i la facultat de la potestat sagrada d’actuar -in persona Christi capitis- en la persona de Crist cap, els diaques la facultat és per servir al poble fidel de Déu en la diaconia, és a dir, el servei de la litúrgia de la paraula i de la caritat amb comunió amb el bisbe i el seu presbiteri.

La crisi de vocacions sacerdotals i consagrada a Déu en l’església és una realitat que patim avui. Una de les tasques de la comunitat eclesial, bisbes, preveres, diaques, famílies i educadors, etc. és de demanar a l’Amo obrers. Aquest diumenge del Bon pastor és un dia prou adient per pregar per les vocacions el ministeri i a la vida apostòlica en l’Església. Que els nostres pastors avui per avui homes i qui sap si algun dia dones, siguin sants, savis i compromesos per fer-nos avançar en el compliment d’estimar-nos els uns als altres.

Francesc Xavier de Dou