01 de maig 2016

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’aquest diumenge ens presenten dues imatges d’Església, l’Església terrena amb les seves llums i ombres i l’Església celestial que a través de la lectura de l’Apocalipsi ens explica què és l’Església definitiva: un reforçament il·lusionat pels qui encara peregrinem pels viaranys de la història.

És curiós com aquesta Església terrena ja des d’un principi es troba amb problemes d’entesa entre les persones i això origina el primer concili de l’Església, el que va ser el primer concili de Jerusalem, on es platejava de quina manera calia que fossin acollits al si de la comunitat els no jueus. Que és bonic aquest plantejament que fan “i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no havíem d’imposar cal altra càrrega que aquestes indispensables”.

El que el Vaticà II va institucionalitzar amb els consells pastorals podríem dir que tenen els orígens en l’inici de l’Església. El Consell Pastoral cal que sigui un òrgan que, en un clima de diàleg, decideixi allò que ajudarà al creixement de la fe i facilitarà la convivència entre tots. Deixeu-me que faci una cita de Karl Rahner que diu: el concili encara no és aplicat del tot cinquanta anys després de la seva celebració... per això lamentem que costi tant la seva aplicació perquè sovint es fa marxa enrere. Ranher acaba la seva reflexió amb aquesta frase musical ”constantment toquem la simfonia inacabada de la glòria de Déu però mai no passem de l’assaig general”.

En aquests moments no puc menys que recordar el nostre estimat Josep M. Puigjaner, de quina manera ell maldava perquè els principis del Vaticà II fossin acomplerts en les nostres comunitats i de quina manera ell va contribuir a fer-ho viu en la nostra comunitat.

L’evangeli que llegim aquests darrers diumenges de pasqua, tots ells tenen un to de comiat “tot això us ho he dit mentre encara era amb vosaltres”. L’Església, la comunitat dels deixebles, ha de fer el seu camí en solitari sense la presència física de Jesús però amb la presència mística “estaré amb vosaltres fins a la fi dels temps”. El nou estil de presència es fonamenta en l’amor. Que aquest signe d’identitat el mantinguem sempre viu entre nosaltres i que ens identifiqui com a deixebles seus.

Lluís Saumell