Reflexions a la Paraula de Déu

Una de les tasques de la missió del Messies era reunir les dotze tribus d’Israel. El viatge de Jesús a Jerusalem passant per Samaria té la intenció d’unir el poble samarità i acabar amb la pugna que hi havia entre jueus i samaritans, bons i dolents, purs i impurs.

Segons ens diu Lluc aquest viatge va ser una decisió molt meditada i difícil. Jesús decideix pujar a Jerusalem a encarar-se a la institució. Però els deixebles –entre els quals destaquen Jaume i Joan que participen d’una ideologia violenta- modifiquen el missatge, la intenció de Jesús. Diuen que va a Jerusalem a prendre el poder, i això disgusta els samaritans. Fent camí per Samaria, Lluc ens presenta el nombrós grup de deixebles samaritans que seguien Jesús i els representa en tres postures. La primera vegada que vaig llegir les converses de Jesús amb aquests personatges vaig quedar francament molt colpida i sorpresa. Al mateix temps que trobava en Jesús un mestre, un amic fascinant i radical em preguntava com podia ser tan dràstic, insensible i gairebé inhumà? El que passava és que llegia les paraules de Jesús al peu de la lletra i amb el temps les he anat descobrint.

En aquest relat el primer i el tercer personatge s’autoconviden a anar amb Jesús. Al primer, Jesús li presenta les condicions del seu seguiment, que en definitiva és la llibertat de tot, de tots i de nosaltres mateixos. Per tant, es tracta d’un projecte de creixement personal, d’interiorització, de fidelitat i coherència per no deixar que al llarg de la nostra història allò que és inconsistent ens aclapari i es torni la nostra seguretat. El tercer, ell mateix assenyala el camí a seguir i posa les seves condicions. La resposta de Jesús és molt clara i evident: “no es pot llaurar la terra mirant enrere”. La dispersió, l’activisme desaforat no ens permet dedicar-nos a transmetre la vida i l’amor, nucli del regne de Déu. La vida s’ha d’afrontar amb esperança, i confiança mirant sempre cap endavant.

El segon, que és el personatge que està al centre, i per tant el principal, és cridat per iniciativa de Jesús: “vine amb mi”. Però aquest de seguida posa com a objecció el deure sagrat d’enterrar el seu pare. El pare és qui transmet la tradició, representa el passat. La resposta de Jesús ve a dir: no cal carregar el passat ni enterrar-lo, sinó disposar tot l’ésser, ment, cor i forces al servei de viure i d’anunciar la Bona Nova de Jesús i tota la resta anirà trobant el seu lloc. Si hem de parlar de radicalitat, crec que rau en això i no en abandonar els éssers estimats i trencar els nostres llaços afectius i familiars en nom d’un seguiment de Jesús.
Esther Bochita