29 de setembre 2016

Homilia de Mn.Josep Maria Jubany en l'Eucaristia prèvia a la primera reunió del Consell Pastoral (18 setembre 2016)

Amics,

Gairebé acabat l'estiu, quan ja els infants i adolescents han tornat a l'escola, fet que normalitza la vida de moltes famílies, la nostra comunitat es disposa a reemprendre les activitats de la comunitat. Acabada l'Eucaristia es reunirà el primer Consell Pastoral d'aquest curs i en ell intentarem fixar els objectius i prioritats de la nostra comunitat.

En la convocatòria que han rebut els membres del Consell Pastoral figura com encapçalament aquestes paraules:

L'any passat se celebraven els 50 anys de la cloenda del Concili Vaticà II. El 7 de desembre de 1965 el Papa Pau VI pronuncià el discurs de clausura. Entre altres idees digué, referint-se al Concili tot just acabat: “Tota aquesta riquesa doctrinal no mira més que una cosa: servir l’home. Es tracta de tot l’home, qualsevol que siguin la seva condició, la seva misèria, les seves necessitats. L’Església s’ha proclamat, es pot dir, la serventa de la humanitat.” Mig segle després, la nostra comunitat, amb totes les seves limitacions, té la missió de servir a l'home i dona contemporanis. La nostra missió és com servir a la nostra comunitat, tot celebrant l'Eucaristia, contemplant la Paraula de Déu, exercint la caritat, testimoniant la nostra fe en Jesucrist.

Heus ací la finalitat de totes les nostres activitats, a nivell celebratiu, catequètic, social, cultural; servir a les persones concretes. No podem oblidar el que l'autor de la primera carta a Timoteu ens diu avui en la segona lectura: Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.

I hem de servir a la humanitat, no de forma genèrica, sinó tenint molt present a cadascuna de les persones que tenen relació amb nosaltres: les que assíduament participeu de la vida de la comunitat, les que vénen ocasionalment per celebrar les eucaristies exequials o alguns dels sagraments; les que assisteixen a les nostres catequesis; les famílies i infants que formem part de l'esplai i escoltisme; les que vénen a demanar ajut econòmic, d'aliments o a la recerca de feina; les persones grans o malaltes que se'ls visita a casa seva, i a les residències d'ancians o als hospitals. Són persones diferents, que tenen noms i cognoms, i sobretot esperances i temors.

Som conscients de la nostra precarietat de béns materials, ens hem de fer nostres les paraules pronunciades per Pere, en els fets dels Apòstols: no tenim or ni plata, però sí que tenim un tresor que l'hem de portar com gerres de terrisses, la nostra fe amb Déu.


Tresor que hem d'oferir a aquest home i dona contemporani, que viu en la nostra societat europea, catalana, barcelonina; una societat a nivell europeu, que els seus dirigents estan més preocupats pel progrés material i econòmic, oblidant-se dels seus valors fundacionals, com són l'acollida, el benestar de les persones, la solidaritat entre tots els homes, independentment del seu lloc d'origen, etc.

A nivell polític, a casa nostra estem vivint uns moments plens d'incerteses, i també d'esperances.

I a nivell social no podem obviar que aquests darrers anys s'ha deteriorat l'economia en moltes llars, les desigualtats han crescut, i el treball cada vegada ha esdevingut més precari.

I, sobretot, no podem passar per alt el nostre moment eclesial. Ens hem entusiasmat, amb les paraules i gestos del Papa Francesc, i amb la seva invitació que intensifiquem la misericòrdia. El bisbe de Roma ens ha recordat, que abans de jutjar hem d'acollir, que l'Església ha de ser per tots un lloc on es pugui trobar l'amor i no el càstig. El Papa ens ha exhortat que les nostres comunitats siguin com hospital de campanya, on trobin ajuda tots els homes i dones, sigui quina sigui la seva condició social, sexual, ètnica, cultural.

Però també veiem amb preocupació que aquest programa del Papa troba moltes reticències. Costa, -deu ser culpa de tots- que la nostra societat vegi els cristians en general, i l'Església en concret, com una comunitat que no cerca ni poder, ni prestigi. Una comunitat que sap escoltar els anhels, que afronta el futur i no viu amb nostàlgia del passat. Tenim el perill que la renovació que anhela el Papa, quedi només pels titulars dels mitjans de comunicació i tot quedi igual a nivell de les esglésies locals i de les parròquies.

Ha estat una casualitat, però hem d'agrair a la Litúrgia del diumenge, l'Evangeli que acabem de proclamar: la paràbola de l'administrador infidel, ja que encara que aparentment ens narra una història antiga, si la llegim amb atenció ens adonem que el Senyor fa una crònica detallada del que succeeix en els nostres dies. Amb una gran pedagogia Jesús ens diu: heu d'escollir entre Déu i el diner, o si voleu, entre l'honestedat o la mentida.

Us convido que feu una relectura de la paràbola, canviant alguns elements de la narració, allà on diu administrador, poseu-hi els noms de personatge i institucions coneguts per tots, ja que cada dia surten als diaris, acusats de malversacions econòmiques; allà on diu els que devien diners i es deixaven comprar, hi poseu el nom de tots els que s'han corromput i han guanyat diners a costa de l'erari públic. Ara bé, aquesta paràbola admet altres lectures, que ens toquen més a prop, quan nosaltres no administrem amb honradesa i generositat tot els béns i dons que tenim. I no parlo només de béns materials, sinó quan els béns de cultura, temps, qualitats humanes, les posem només al nostre servei, o bé només ens preocupem per la nostra pròpia salvació. Som com el protagonista de la paràbola, quan l'altre només és considerat com algú de qui en podem treure profit. En definitiva, quan vivim només per nosaltres i no pels altres. I, sobretot, si no som bons samaritans amb els més petits.

L'Evangeli és taxatiu: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Nosaltres, com a comunitat cristiana, ens hem de qüestionar, no només amb paraules, sinó amb actituds i fets, a quin món servim: al de la corrupció, mentida, fidelitats trencades, o

si serem capaços de dir, com el poeta: nosaltres no som d'eixe món, i ens esforcem per ser fidels als valors evangèlics.

Comencem un nou curs. Durant els mesos següents en la nostra comunitat anirem duent a terme les activitats que ens són pròpies. No estan previstes novetats notables. Continuarem celebrant les Eucaristies, atenent els pocs pares i mares que demanem el bateig per als seus fills. La catequesi en totes les seves modalitats. Els moviments de l'esplai i escoltisme realitzaran tot el que és propi d'ells. No oblidarem la sol•licitud per als més desvalguts, els malalts, els que acudeixen a la borsa de treball. Aprofundirem la paraula de Déu, en els grups de reflexió bíblica i catequesi d'advent i quaresma. Reflexionarem amb el grup de cultura i fe. Vetllarem per la nostra economia. Tindrem cura la conservació dels nostres locals. Ens reunirem en assemblees.

Continuarem acollint a casa nostra grups i associacions. I com sempre, el Full informatiu i la Web seran els mitjans de comunicació, etc. Potser, com a novetat més significativa, continuarem treballant per donar un impuls nou al Casal de Sant Ildefons.

Tot pot semblar igual, no hi ha canvis espectaculars, per aquest motiu hem de pregar, perquè tot el que fem tingui com objectiu, com deia al principi, servir a l'home. En la butlla del Papa Francesc proclamant l'Any de la misericòrdia, hi ha una exhortació que a mi personalment m'ha fet pensar i que us proposo a tots vosaltres que us la feu vostra i la mediteu en aquest inici de curs. Diu el bisbe de Roma:

“No caiguem en la indiferència que humilia, en la rutina que anestesia l’ànim i impedeix descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix. Obrim els nostres ulls per mirar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sentim-nos provocats a escoltar el seu crit d’auxili. Que les nostres mans estrenyin les seves, i que els acostem a nosaltres perquè sentin el caliu de la nostra presència, de la nostra amistat i fraternitat. Que el seu crit es torni el nostre i junts puguem trencar la barrera de la indiferència que acostuma a regnar sobiranament per amagar la hipocresia i l’egoisme.”

Retornem a l'Evangeli d'avui, Jesús ens ha advertit: L'home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l'home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Siguem, doncs, fidels a tot el que se'ns ha confiat. Siguem fidels en la nostra vida personal, familiar, professional, cívica, de la comunitat, perquè siguem fidels al gran bé que Déu ens ha confia: ser testimonis del seu Evangeli, i sobretot de la gran dignitat de ser fills de Déu.

No vull acabar aquestes paraules sense tenir un record agraït i una pregària sincera per tots aquells membres de la nostra comunitat, que durant el curs anterior han passat d'aquest món a la plenitud de Déu. Ells són els nostres referents. Tenim present el que s’ha dit en el salm: El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat