El cansament

D’ençà del Concili Vaticà II, del qual l’any passat vam celebrar els cinquanta anys de la seva cloenda, l’Església ha donat un tomb inqüestionable, i com va afirmar Sant Joan XXIII va significar un obrir finestres de bat a bat perquè entrés l’aire fresc.

Els laics que fins aleshores havíem estat relegats a la condició d’oients, de sobte vam adquirir un protagonisme que ens va fer partícips il·lusionats de tasques pastorals fins aleshores reservades als clergues. La incorporació ràpida i progressiva a les comunitats i a la vida de l’Església va significar per a molts de nosaltres un estímul vivificador de la fe, i l’esperança que tots hi vam posar va ser immensa. L’ànsia de renovació va córrer com la pólvora i no sense dificultats cadascú va anar trobant el seu lloc per fer allò que sabia i podia fer. La disponibilitat i el compromís van anar creixent paulatinament i no resultava massa difícil trobar el temps necessari per dedicar-s’hi. Van proliferar les reunions, cursets i assemblees en les quals lliurement es podien manifestar opinions i inquietuds.

A casa nostra els canvis polítics que van aparèixer més tard i que van eixamplar les llibertats del poble, van contribuir a fer més visible i comprensible el paper de l’Església en la societat. Tot semblava agafar una empenta i una dinàmica que ens havia de dur al millor dels mons possibles.

Al llarg d’aquests cinquanta anys hem d’admetre que d’aquella il·lusió inicial s’ha passat a un cert desencís, que a poc a poc ha conduït a un cansament en constatar la inutilitat de moltes de les propostes que s’han anat fent. No parlo del cansament físic que comporta el treball intens, em refereixo més aviat al cansament mental sensible a la gran quantitat d’obstacles que barren el pas a situacions que fa ja temps que haurien d’estar resoltes.

Cansament, sí, però de la societat en general, no només de l’Església. El bé comú i l’estat del benestar trontollen per la tossuderia de molts polítics i els seus partits corresponents per mantenir actituds incoherents davant de situacions flagrants que posen en evidència la manca de voluntat d’entendre’s; poso només com exemples, les guerres, els grans moviments de refugiats i desplaçats, la fam, l’escalfament del planeta amb el canvi climàtic que comporta, la pobresa creixent i la pobresa energètica d’entre un ampli ventall de tot allò que afecta al món en general i al nostre país en particular.


Aquest cansament generalitzat és la conseqüència de la manca d’expectatives; posem la il·lusió en uns objectius que ens semblen viables però la trista realitat és que o no s’avança o l’avenç és tan lent que desencoratja, la qual cosa malmet l’esforç que s’hi ha posat per aconseguir-ho.

Amb tot, però, una veu avui és escoltada i respectada arreu, la del Papa Francesc, un home planer que defuig homenatges i parla amb vehemència dels problemes que afecten al món, i ho fa com qui sap que no té solucions per tot, però amb les seves paraules sap arribar al cor dels qui l’escolten. Les seves encícliques i exhortacions apostòliques van a fons i són entenedores per a tothom.

Això no treu, però, que en general estem cansats, cansats que els problemes s’eternitzin i que d’altra banda en surtin de nous sense que a nivell individual puguem fer-hi res. La globalització de la informació fa que gairebé d’una manera inconscient estiguem sempre pendents de què passarà, de quina serà la pròxima notícia que acapararà tota l’atenció uns quants dies fins que en surti una altra de nova i de la primera no se’n torni a parlar més; i no diguem res de les anomenades xarxes socials, que gairebé al minut t’informen de qualsevol esdeveniment d’aquí o de l’altra punta del món. Això cansa, primerament per l’impacte que suposa, però sobretot per la impotència que comporta veure’ns convertits en espectadors a distància dels esdeveniments sense cap possibilitat d’actuar.

Torno a l’àmbit eclesial. Les comunitats envelleixen, els joves s’allunyen i les necessitats pastorals són les mateixes. Quan algú amb la millor de les intencions agafa un compromís de servei, en la mesura que va posant anys s’adona que no té relleu i que ha de continuar al seu lloc malgrat les limitacions que l’edat imposa, més encara si alguna malaltia greu fa acte de presència. El ritme amb què el temps buida les comunitats és molt alt i sembla ara per ara no tenir aturador ni haver-hi marxa enrere.

No és estrany que estiguem cansats; ja sabem que uns sembren i són uns altres els qui recullen, per tant tenim tot el dret del món a estar cansats però no tenim cap dret per abandonar, l’Evangeli ens ho demana amb paraules molt explícites de Jesús: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Mt 11, 28

Josep Maria Lari - Editorial d’octubre del web Cristianisme al Segle XXI