27 de novembre 2016

Reflexions a la Paraula de Déu

Avui Sant Pau comença amb una crida ben clara: siguem conscients dels moments que vivim. Podem pensar, però, que passen massa coses totes alhora. La incertesa dels moments polítics locals i globals que ens toca viure, la tragèdia dels que fugen de casa seva i no troben acolliment enlloc, la dels que no en tenen prou per viure, la impotència enfront un planeta que s’escalfa inexorablement... i tot sumat a les plagues de sempre: la solitud, la malaltia, ... Passar llista ens porta, però, només al desànim i a la inacció. L’Evangeli ens prevé contra la passivitat: els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, no s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots.

La crida a actuar és clara. Podem fer quelcom per solucionar nosaltres tot sols els problemes globals del planeta? Podem acollir tots els refugiats a casa? Acollir tots els que estan sols? ... No, de cap manera. Tot i així, ens hem de reconèixer com una baula de l’engranatge que alhora provoca i pot també solucionar molts dels problemes.

Persones aïllades, som només un gra de sorra. Molts grans de sorra fan una platja! El que cadascú aporti dins de les seves possibilitats sumat al que faci tota la comunitat és molt. Cadascú per separat no solucionarà el problema de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, però sí que pot fer la seva petita aportació a emetre’n menys. Ni tu ni jo eliminarem la fam del món, però sí que podem limitar el malbaratament de menjar al nostre entorn... Heu llegit l’encíclica Laudato si? Ben segur que sí. No té pèrdua, oi?
Finalment, volem fer una darrera crida que està potentment latent a les lectures d’avui: acollim, comprenem, estimem tothom que ens envolta. Si ho fem així estarem desvetllats, atents, a punt, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

Julià i Rosa