Celebrem el Perdó - Revisió de vida - Advent 2016

Mestre bo, què haig de fer per posseir la vida eterna? preguntà un bon home a Jesús. No fou gens difícil la resposta: “ja saps els manaments!”. La nostra fe és així de senzilla i d’humil i també gran i petita alhora. Forma part de la nostra vida i de la nostra manera de ser, encarnant-se en nosaltres sense adonar-nos del com i del per què. La resposta de Jesús hauria de ser també la nostra resposta. Petits i grans, savis o no entesos, homes i dones de bona voluntat, ens mostren cada dia un nou camí sovint ple de novetats i/o oblits. Sabem, tanmateix, que els oblits, quasi bé tots, són culpa nostra, sí, ben nostra. No busquem el silenci, ni la meditació, ni el penediment. Què volem o esperem, doncs?

-És el mateix ‘creure’ que ‘viure’ amb fe? -Quin espai de temps dediquem a la nostra reflexió per tal de viure, cada dia, poc o molt, el misteri de la nostra fe? -Si de veritat volem ser bons, quin ha de ser el nostre camí, la nostra veritat i la nostra vida? -N’hi ha prou en portar una vida piadosa o més aviat ens cal aconseguir un nivell alt de pietat i de misericòrdia? -Quina és la meva pregària de cada dia? -Podria ser la pregària del Pare nostre?

“Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor en el cel”. És un dur consell aquest que recomana l’evangeli. Donar-ho tot o compartir el patrimoni amb aquell qui realment necessita el nostre ajut, no ha de ser gens fàcil. Jo no sabria arribar a aquest extrem. Cal però tenir valor, molt valor, per arribar a assumir aquest manament. Pensem per on hauríem de començar el nostre intent de coratge i de generositat. Ho podem fer! Tanmateix, en el fons del nostre cor, en sentim la necessitat. Necessitem més valor del que tenim ara i també més fe, més esperança i més esperit de germanor. Hem de trobar aquest bon camí. No busquem excuses!

-Passo de llarg quan descobreixo la pobresa humana i la soledat d’aquells qui la pateixen? -Sabem acompanyar amb dolcesa els nostres malalts i els oferim el nostre humil ajut? -No hem sentit mai a dir: “que no sàpiga la teva mà esquerra allò que fa la teva mà dreta”? -Alguna vegada no hem sentit una mica -o molta- de vergonya davant la pobresa dels nostres germans? -La virtut de la caritat no hauria de ser present en les nostres consciències?

“Allò que és impossible als homes, és possible a Déu”. No, no podem passar de llarg, la nostra consciència gemega. Cal buscar una solució, un ajut, car tancar els ulls i no voler veure és un gest nefast. Hem de trobar la manera de no passar de llarg. Hem de ser misericordiosos, elegants, malgrat les nostres minses possibilitats. A més d’un somriure de germanor, hem de saber allargar braços i estrènyer mans per acollir i abraçar el germà i compartir amb ell benestar i amor. La nostra ment i el nostre cor haurien de conduir-nos per camins de santa humilitat i de santa pobresa com ho feu Jesús o sants com Francesc d’Assis i Clara d’Assis. Amb fe, esperança i amor tot és possible!

- Confio més en l’ajut que Déu ens dóna o bé creiem que no el necessitem pas? -Crec que és Déu qui necessàriament m’ha d’ajudar o bé que no ens cal massa aquest ajut diví? -Exercito cada dia els dons de la humilitat i de la senzillesa o bé no els crec gens ni mica necessaris? -Comparteixo diàriament amb els germans l’alegria de la fe, de l’esperança i de la caritat? -Reso, medito, contemplo, participo del do de la germanor?