La festivitat de Sant Sebastià, Patró d’aquesta estimada ciutat de Palma, ens dóna l’ocasió privilegiada de contemplar la ciutat com espai on Déu hi habita, lloc on hi hem estat posats per a viure en harmonia i en pau, creant entre tots aquelles condicions de convivència que dóna goig de viure i ens fa feliços. Cadascú de nosaltres som una missió en aquesta ciutat i aquest és el sentit de la nostra presència en el món. La nostra ciutat deixaria de ser-ho si cadascú de nosaltres es tanqués dins els seus propis interessos i no cerqués el bé de tots, allà on la confluència de valors i motius de viure fan que la decisió de ser amb els altres i per als altres ens marca a foc –en paraules del papa Francesc– per a la missió d’il·luminar, de beneir, de vivificar, d’aixecar, de curar, d’alliberar. Viure en una ciutat o en un poble és “conviure”, la qual cosa significa “compartir la vida amb la gent”, tot creant aquelles condicions que fan possible el creixement personal i la solidaritat com obra d’art col·lectiva. Avui, la ciutat bé es mereix aquesta aportació de tots en un esforç comú per tal que la nostra convivència sigui expressió d’unitat i germanor, realitats que la fan habitable. Precisament ahir, durant el matí, vaig estar reunit amb una cinquantena treballadors de Càritas i membres de la Fundació social La Sapiència, aprofundint els aspectes claus de la Doctrina social de l’Església de cara a seu servei dins la societat, sobretot com acompanyar, discernir i integrar tantes persones amb ínfima inclusió social, presents també en una ciutat com la nostra i que són un repte per al nostre compromís cristià i ciutadà.
M’impressiona la manera com el profeta Isaïes ho descriu en la primera lectura que hem fet de la Paraula de Déu. Amb el llenguatge propi de la seva època, ens ha dit que “tenim una ciutat fortificada, envoltada de defenses, muralles i baluards”, la qual cosa ens dóna a entendre com ens hi sentim dins l’espai que ens acull i marca el fet de conviure-hi. Ningú posa en dubte que vivim en una ciutat de portes obertes a les dimensions del món, acollidora de les persones i integradora de cultures, la qual cosa és enormement positiu si mantenim viva la nostra identitat històrica, cultural i religiosa en totes les seves dimensions. Però Isaïes matisa que en ella hi viu “un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor”. Justícia, fidelitat i fermesa interior: són qualitats que hem de voler que ens defineixin i que són expressió d’una maduresa que ens ha de distingir. Tot això demana de cadascú de nosaltres una entrega personal, una generositat excepcional, unes capacitats posades al servei dels altres. És molt suggeridor pensar que en aquest intent i més enllà de tota aparença “cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i entrega. Per això –diu– si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica l’entrega de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud quan esbotzem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!” (EG 274). Per això, Isaïes ens ha dit que confiem sempre en el Senyor, que és la roca eterna.
Què bé si la nostra ciutat tota ella és espai de confiança en Déu i en les persones, de respecte enmig de la diversitat, de col·laboració en tot allò que ens afecta a tots i ens dignifica com a persones. Una ciutat que fa enfora la por i la inseguretat perquè cadascú ha trobat el seu lloc de dignitat i fa tot el possible perquè no hi hagi discòrdies ni desavinences. El que ens ha dit la carta als Hebreus –que hem llegit a la segona lectura– marca una trajectòria ben definida que cal assumir i fer ben nostra. En ha dit: “No deixeu d'estimar-vos com a germans. No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats, pensant que també vosaltres teniu un cos. Que l'amor al diner no inspiri la vostra conducta; acontenteu-vos amb el que teniu, ja que Déu mateix ha dit: No et deixaré, no t'abandonaré. Per això podem dir amb tota confiança: El Senyor m'ajuda, res no em fa por; els homes, què em poden fer?”. Una vegada més hem de fer nostra aquesta amable invitació: “No us oblideu de fer el bé i de compartir allò que teniu: aquests són els sacrificis que agraden a Déu”. Quin programa més atractiu per a fer-lo realitat!
Tanmateix, Jesús, amb un gran realisme, quan contempla la ciutat, arriba un moment que plora. Plora perquè veu que no accepta la proposta que li fa. S’ha anat allunyant progressivament d’ell. S’ha buidat de la seva acció, ja no estima com abans, ja no compta amb allò que la configurava com a tal i la unia sota uns mateixos signes d’identitat. Només un petit grupet li serà fidel i connectarà amb Ell. Així i tot, serà rebutjat, perseguit, calumniat, befat, detingut, torturat i crucificat..., la pitjor de les condemnes perquè provocava una mort dolorosíssima i era un escarni davant del poble. Jesús tasta en la seva pròpia carn la persecució. I, a partir d’ell, els cristians viuran la mateixa experiència.
Sant Sebastià és un dels qui per fidelitat pateix el martiri i, com tants i tants dels primers segles, és llavor de nous cristians. És per això que Jesús anomenarà “feliços” els qui viuen aquesta experiència i tasten el glop amarg de la persecució. Així ho ha proclamat avui l’Evangeli dirigit a nosaltres: “Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel”.
Què pensar de tot això quan contemplem el nostre món i de forma especial avui la nostra ciutat per la festa que celebrem? Avui la persecució té diverses manifestacions i moltes cares. És tan actual com sempre i és present en tota la història des dels inicis del cristianisme. No podem fugir del realisme de Jesús. Tant actual que els màrtirs d’avui ja són més que els dels primers segles. Es fa realitat el que va dir Jesús: “sereu odiats per causa del meu nom”. Per això, avui l’Església, per a donar testimoni de la llum i de la veritat que és Jesús experimenta dures persecucions fins la suprema prova del martiri. Ho va viure Sant Sebastià en la seva pròpia carn, igual que el testimoni dels nostres màrtirs d’avui, expulsats de la seva terra, desallotjats, degollats, perseguits: tenen el valor de confessar Jesús fins el moment de la mort. És el testimoni d’aquells cristians que viuen la seva fe amb coherència perquè diuen “jo no puc fer això”, “jo no puc fer mal a l’altre”, “jo no puc crear un mal ambient contra ningú”, “jo no puc utilitzar l’altre per treure’n jo egoísticament un benefici”, “jo no puc aprofitar-me de la feblesa i la indefensió de l’altre per sortir-ne jo guanyant”, “jo no puc quedar en la indiferència”, “jo no puc calumniar, ni desprestigiar, ni fer mal a ningú...”.
El seguidor de Jesús diu: “jo he de donar testimoni d’Ell”, en definitiva, accepto ser “màrtir”, és a dir, testimoni d’aquest Jesús amb qui m’hi he identificat i de tants germans i germanes amb qui comparteixo la meva fe. El martiri de Sant Sebastià ens presenta el repte de la nostra fidelitat a la paraula donada en el baptisme i ratificada tantes vegades al llarg de la vida. No sols en nom de la religió cristiana, sinó des d’una ètica fonamental, crec que avui hem de reivindicar una ciutat que en tot el seu “dir” i en tot el seu “fer” faci realitat aquest desig expressat per Isaïes de ser “un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor”.
Tot això exigeix no deixar les coses com estan i optar per canvis substancials, primer personals, i després col·lectius sempre amb l’objectiu del respecte i la defensa de la persona humana. Canvis que es notin en la nostra forma de parlar, de relacionar-nos, de comunicar-nos. Canvis que arribin a una transformació de les estructures humanes perquè ens hem deixat “il·luminar” per la llum de Crist, i no ens hem deixat “enlluernar” per tot allò frívol i superficial que, quan ens hi adherim incondicionalment, ceguen la nostra visió i ens impedeixen veure-hi clar amb netedat, amb tendresa, amb amor. Canvis que ens duguin a recuperar la nostra fe si l’hem rebaixada, la nostra esperança si està afeblida, el nostre amor si ha perdut el seu ardor. Desitjo que totes les nostres esglésies i comunitats de la ciutat i de forma molt creativa siguem els primers a col·laborar en aquesta proposta de canvi. Per qualque cosa Jesús vol que siguem “sal” que dóna bon gust, “llum” que “il·lumina”, “llevat” que fa fermentar tota la pasta. Deixem-nos il·luminar, no enlluernar!
En definitiva, podem donar una nova fesomia a la nostra ciutat si tots i cadascun individualment ens hem renovat i volem cooperar a que sigui la ciutat de tots, amb l’ajuda d’aquell –Sant Sebastià– que va ser valent a l’hora de confessar la seva fe en Jesús, perquè l’havia acceptat com el seu únic referent, l’havia fet seu com a Camí, Veritat i Vida.
+ Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe Administrador apostòlic de Mallorca
Fa 2 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada