Reflexions a la Paraula de Déu

La festa de l’Ascensió

És una festivitat que, al llarg dels segles i segons les diferents tradicions cristianes, s’ha celebrat en diferents moments de l’any. A algunes esglésies orientals se celebrava el mateix diumenge de la Resurrecció; en altres, la trobem unida al diumenge de la Pentecosta. I és que, efectivament, l’Ascensió és una festa que il·lumina el Misteri Pasqual del Crist en la seva integritat.

D’una banda, la narració de l’Ascensió de Jesús a la dreta del Pare explicita la nova realitat del Crist ressuscitat. Ell és el Vivent, és a dir, el que viu amb Déu per sempre més, el que ha estat glorificat, el que ha estat enaltit, el que ha estat salvat de la mort per Déu, el que, definitivament, ha estat transfigurat com a primícia i primogènit d’una nova creació, i el que es manifestarà obertament amb la mateixa glòria de Déu al final de la Història i que nosaltres i tota la creació esperem.

D’altra banda, la narració de l’Ascensió també assenyala un abans i un després per als seus deixebles, a ells se’ls fa palesa l’absència de Jesús, però aquesta absència física de Jesús coincideix amb l’acompliment de la condició que fa possible la presència de l’Esperit, com els havia promès Jesús: “us convé que jo me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit; però si me’n vaig, us l’enviaré” (Jo 16,7). Hi ha una continuïtat i un lligam indestructibles entre la Pasqua de Jesús i el do de l’Esperit.

La festa de l’Ascensió és la festa que celebra la comunitat dels creients, en la que ens apleguem i donem gràcies a Déu, perquè ha glorificat Jesús, perquè en Ell ens ha donat també a nosaltres l’esperança d’una vida nova per sempre i, alhora, li donem gràcies pel nou temps que ens ha donat, que és el temps de l’església, el Temps de l’Esperit, el que ens assegura la presència del Crist “fins a la fi del món”, l’Esperit de Vida que un dia farà noves totes les coses, que és el que celebrarem el proper diumenge.

Anton Ramon Sastre