29 de juliol 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

La gran troballa

Què poden dir del Regne del cel? Avui ens diu l’evangelista Mateu que és un tresor amagat, una perla fina i una xarxa de pesca abundant.

L’home que trobà el tresor ho va fer quasi per casualitat, i el que trobà la perla fina, ho va fer després d’una llarga recerca i presa de consciència del seu valor.

Per trobar-los no cal fer viatges externs, però sí, el gran viatge d’endinsar-se dins d’un mateix per descobrir i gaudir del do que hem rebut de Déu i que habita en el nostre cor: l’Esperit Sant de Déu.

Tant l’un com l’altre s’adonen que totes les experiències viscudes per interessants i bones que hagin estat no els van satisfer, per això fan una inversió total de tot el que tenien per prioritzar l’experiència de viure sota la influència i guia de l’Esperit.

Viure de l’Esperit produeix un gran goig, allibera de tota por, dóna capacitat de discerniment i orienta la vida vers la confiança plena en el Pare. Aquest és el veritable tresor i la perla fina.

Junt a la paràbola de la xarxa, Mateu, com un jueu ben arrelat a les seves tradicions, no pot prescindir del judici final: “sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos...” Nosaltres hem heretat dels nostres germans jueus la creença en el judici final, per contra, Jesús en el seu missatge no va fer servir ni la por ni el càstig; presenta un Déu misericordiós, entranyable, bondadós, infinitament comprensiu i immensament gratuït com ens ho presenta Lluc (15,11-32).

Com a conclusió, veien que Mateu posa en boca de Jesús aquesta pregunta als seus: “ho heu entès tot això?”. Si hem entès a Jesús i el seu missatge, com diu Joan (13,17) “feliços serem quan ho posem en pràctica”.

Qui fa l’opció pel Regne és qui sap treure del seu propi cor coses noves i antigues, perquè sap discernir. En definitiva, es tracta d’allò que va dir Sant Agustí: “estima i fes el que vulguis”. En l’amor no hi ha lleis estàtiques, dogmes, ni judicis.

Esther Bochita

26 de juliol 2017

Bon estiu

El temps d'estiu és per a molts un període de descans, de canviar el ritme habitual de vida... S'ha convertit en un tòpic dir que les vacances són un temps per desconnectar, per carregar piles, etc. Segur que sí, encara que a vegades, per a alguns, això no és tan evident, hi ha preocupacions que no sempre és fàcil desenganxar-se´n.

Fa alguns anys, els diaris s'havien d'inventar algunes notícies, ja que l'actualitat política es trobava en època estival al ralentí. Eren les famoses serps d'estiu. Em temo que enguany no serà així. Aquest estiu serà informativament molt calent, molt intens. No cal que expliciti el motiu, tots ho sabem.

I sobre aquest fet, el fet polític, us ofereixo una senzilla reflexió que em vaig fent darrerament. La política és molt important, condiciona la vida dels ciutadans d'un país, però més important és l'amistat. I també, per legítimes i justes que siguin les nostres opcions i desitjos sobre el futur imminent del nostre País, mai no han de ser obstacle perquè trenquem les relacions humanes.

Fa ja uns mesos que vàrem poder llegir en els diaris que algú denunciava que a casa nostra hi havia un ambient de crispació que feia impossible algunes trobades familiars, ja que els àpats tradicionals acabaven en picabaralles, degut a l'apassionament i vehemència amb què es defensaven els diferents posicionaments polítics. Em sembla que això no és veritat en la majoria dels casos, però tampoc no hem de ser ingenus, això pot passar.

És bo que defensem les nostres conviccions cíviques, però hem de tenir la suficient categoria humana i intel·lectual per entendre que els altres en puguin tenir de diferents. El diàleg sempre porta a l'enriquiment. Dialogar no significa claudicar del que creiem, sinó que pot donar matisos al nostre pensament, o fins i tot reafirmar-nos en les nostres conviccions.

Cal tenir present, que sigui quin sigui el resultat final del procés que vivim, hi haurà qui veurà realitzades les seves aspiracions, i qui veurà, amb molta decepció, fins i tot ràbia, que el seu projecte no ha pogut tirar endavant. Dit d'altra manera, hi haurà vencedors i vençuts. L'endemà continuarà existint, i haurem de conviure uns i altres.

Fa molts anys, desprès d'un atemptat d'ETA, un capellà basc molt implicat en la vida social d'Euskadi, em comentava el decisiu paper, en la seva opinió, que tenia l'Església d'Euskadi en aquells difícils moments. Segons ell, l'Església havia de ser el lloc on uns i altres s'havien de poder trobar, ja que en una societat basca, totalment fragmentada, moltes vegades ni la família, ni les amistats de joventut, ni les associacions culturals, ho podien fer. Per sort, i gràcies a tots, a Catalunya no es viu la tensió d'Euskadi durant aquells anys tan tempestuosos. Faig un incís, llegiu, si teniu oportunitat, la magnifica novel·la "Patria" d'Aramburu, relat que posa de manifest fins on es poden deteriorar les relacions humanes, quan s'absolutitza la política.

Visquem amb interès la política, defensem cadascú el que creiem. Evitem les provocacions, no responguem amb el mateix llenguatge als insults barroers, a les mentides, etc. I que avui, i demà, sigui quin sigui el final, puguem trobar-nos tots, en l'Església, amb els amics de sempre, amb els nostres familiars. Hi ha qui ha dit, també, que l'únic que aconseguiríem, seria dividir la societat. Procurem no donar-los la raó.
Bon estiu i guardeu-vos de la calor.

Josep m Jubany

23 de juliol 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Fer neteja, potser

Ens pot semblar, de vegades, que quan Jesús parla en paràboles ho fa per simplificar el missatge, per fer-lo més entenedor, perquè arribem més a l’essència del que ens vol dir. Potser sí, o potser la pròpia paràbola és una bella metàfora del missatge del Crist que es dirigeix directament més als nostres cors i menys a les nostres ments. I avui en tenim tres que, des de la meva visió, clarament volen arribar a fer-nos entendre com és d’important el discerniment i la compassió.

Les paràboles de l’Evangeli de Mateu ens poden arribar a posar en dubte. Davant del bé i del mal, no podem fer neteja com ho fem en la nostra vida quotidiana? Per què, a casa, separem fàcilment el que està bé del que està malament, de la mateixa manera que separem el que està brut del que està net. No ens costa gaire, potser, ho fem cada dia, oi ?

Si mirem bé, sempre trobem les dues coses juntes: el bé i el mal, allò que és net i allò que ja no ho és, la llum i la foscor. Potser les paràboles d’avui ens poden dir que no podem simplificar tant pensant què podem destriar fàcilment, perquè sempre hi ha racons de bé i llum fins i tot en llocs on tot és fosc i brut. Potser també en l’ànima i el cor de tots els homes i dones hi podem trobar sempre espais de bondat i bé que donen sentit al missatge de salvació de Jesucrist.

Perquè potser conviure amb el mal que habita en nosaltres vol dir viure amb alegria les pròpies limitacions i mancances, ser tolerant i compassiu amb el dolor de l’altre que sovint el pot portar a comportar-se de forma grollera o violenta, a ser benvolent i pensar que sempre hi ha un racó que podem salvar, que justifica tot el nostre esforç, a no escandalitzar-nos davant de situacions de vegades inexplicables en la vida de les persones.

I tal com ens proposa Jesús en la paràbola del gra de mostassa i la del llevat, cuidar, acompanyar el procés de cadascun perquè doni tot el fruit que pugui donar, perquè creixi i es desenvolupi fins a les seves màximes possibilitats. Per tant, podem fer neteja, POTSER, la paraula que domina en aquest breu comentari d’Evangeli, perquè sempre hi haurà la possibilitat de fer el bé.

Lluís Sánchez Rissech

21 de juliol 2017

En memòria de les víctimes al Mediterrani

La basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor es va omplir el dijous 22 de juny amb la presència de molts refugiats per recordar les víctimes al Mediterrani. “Morir d’esperança” és una iniciativa que la Comunitat de Sant’Egidio impulsa a diferents ciutats europees. A Barcelona també s’hi van afegir la Fundació Bayt Al-Thaqafa, Càritas Diocesana de Barcelona, la Fundació Migra Studium, l’Associació Cristianopakistanesa, Justícia i Pau, Fedelatina i la Federació Filipina Kalipi.

Durant la pregària “Morir d’esperança”, es van llegir els noms i les històries d’aquells que han mort en la temptativa d’arribar al nostre continent. Una invocació perquè neixi una cultura de l’acollida i cessin les tragèdies al Mediterrani. Són 34.321 morts i desapareguts en l’intent d’arribar al continent europeu, “els noms de molts d’ells que són desconeguts pels homes però no pel Senyor”. Entre els 4.321 refugiats que han perdut la vida aquest any fins al dia d’avui, es van recordar “les 265 persones que han perdut la vida durant el mes de juny, entre les quals hi ha el petit Omar, que va naufragar al Mediterrani al costat de la Shara, la Mariam, la Khadija, el George, la Rose i la Lucky, molt probablement sudanesos, que van sortir de Líbia juntament amb altres refugiats de l’Àfrica subsahariana, i moltes dones nigerianes, moltes d’elles embarassades.

En la salutació inicial, Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant’Egidio a Barcelona, va recordar que “no es construeix una societat ‘sana’ alçant murs i sent còmplices dels viatges de la mort, sobretot quan sabem que és possible construir ponts”, per afegir tot seguit que “hi ha una alternativa per acollir el qui fuig de la guerra o d’unes condicions de vida insostenibles: els corredors humanitaris”.
Mn. Armand Puig, en la seva homilia, va subratllar “la força de la solidaritat i la pregària que toca els cors i ajuda a construir un món en pau”. I va afegir: “no es pot llevar el dret a la vida de les persones. No ho podem permetre. El món necessita constructors d’un món divers.”

La pregària va estar enriquida amb la presència de molts refugiats immigrants de diversos països i de diverses confessions religioses. Al final tothom va marxar a casa amb una flor, signe de la bellesa i alhora de la fragilitat de cadascuna de les vides que s’han perdut i que no volem oblidar.

(de la Redacció de “Catalunya Cristiana” del passat 9 de juliol)

19 de juliol 2017

La nit de les religions a Barcelona: Setembre 2017

La Nit de les Religions és una iniciativa que consisteix en una jornada de portes obertes de centres de diverses tradicions religioses de la ciutat de Barcelona. Els assistents a la jornada segueixen un itinerari autoguiat amb el qual poden escollir la comunitat que visiten en cada moment.

Aquesta proposta sorgeix del Grup Interreligiós i Interconfessional de Joves de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) i s’emmiralla en La Nit de les Religions de Berlín, una iniciativa que es duu a terme a la ciutat alemanya des del 2012.

La primera edició de La Nit de les Religions de Barcelona es va celebrar el dissabte 17 de setembre de 2016. Hi van participar 24 comunitats religioses de la ciutat, les quals van oferir diverses activitats: visites guiades, tallers, música, teatre, conferències i degustacions de menjar típic, entre d’altres.

Aquest projecte vol contribuir a fer conèixer una realitat a voltes desconeguda com és la diversitat religiosa, afavorint un espai de trobada veritable, lluny de les imatges sovint distorsionades que ens arriben sobre les diferents tradicions religioses que conviuen a la nostra ciutat.

Aviat disposarem del programa de La Nit de les Religions 2017

17 de juliol 2017

Mor Josep Maria Aragonès, el mossèn del "Cas Galinsoga"

Tot seguit es reprodueix l'article de Jordi Llisterri publicat a catalunyareligio.cat

Aquest divendres ha mort Josep Maria Aragonès i Rebollar, una figura del catolicisme conciliar i arrelat al país. Tenia 91 anys i havia estat rector a Torrelavit, a la comarca del Penedès. Com a vicari episcopal d'aquesta zona, va ser una persona de confiança en l'equip de govern diocesà del cardenal Narcís.

Va estar durant més de cinquanta vinculat a Torrelavit, on va arribar represaliat com a protagonista involuntari del “cas Galinsoga”, segons explicava ell mateix. L’any 1959 va presidir una missa en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona a la qual va assistir l’aleshores director de La Vanguardia, Luis M. de Galinsoga. El director imposat pel règim franquista va recriminar al rector de la parròquia, Narcís Saguer, que no es fes la missa en castellà i va dir davant de diversos testimonis que “tots els catalans són una merda”. Una campanya popular de baixes al diari per demanar que rectifiqués l'insult contra els catalans va forçar la substitució de Galinsoga. Després de l'episodi, el 1960, Aragonès va ser enviat a un dels pobles més petits i allunyats de Barcelona.

Capellà del Vaticà II

Des del Penedès va desplegar una gran tasca eclesial, social i cultural a tota la comarca, que també se li va reconèixer amb un homenatge el 2011. Al mateix temps va estar implicat en diverses iniciatives diocesanes i va ser un dels homes de confiança del cardenal Narcís Jubany. Va ser vicari episcopal, canonge de la catedral de Barcelona i delegat de Catequesi. Com a secretari de la Fundació Bíblica Catalana va participar en les traduccions bíbliques al català que es van fer després del Concili Vaticà II.

Alhora Josep Maria Aragonés va ser un dels principals impulsors de la recuperació del diaconat permanent per a homes casats que va promoure el Vaticà II. A Barcelona es va fer la primera ordenació d'un diaca permanent de Catalunya el 1981. També era un expert en patrimoni artístic i va ser vicepresident del Patronat de la Sagrada Família.
Després de la divisió de la diòcesi va quedar incardinat al bisbat de Sant Feliu de Llobregat i actualment vivia a la residència sacerdotal de Barcelona. El bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, presidirà el funeral d'aquest dissabte a les 12 del migdia a la Parròquia de Santa Maria de Lavit i Sant Marçal de Terrassola, de Torrelavit.

El 2009 el bisbe Cortés definia mossèn Aragonés en una carta dominical com un home amb una "mirada que traspua una barreja de pau, de tristesa i d’ironia, aquella pròpia dels savis que han après en l’escola d’una llarga vida".

Creu de Sant Jordi i divulgador catequètic

El 2015 Aragonés va rebre la Creu de Sant Jordi “en reconeixement al seu compromís cívic i a una activitat espiritual exercida com a representant d’un cristianisme obert, acollidor i arrelat a Catalunya” i “l’activisme cultural que el distingeix ha contribuït valuosament a la dinamització del municipi de Torrelavit i del Penedès amb diverses iniciatives, moltes d’elles adreçades a infants i joves”.

Nascut a Barcelona el 1926, va estudiar als seminaris de Solsona i de Barcelona. La seva formació catequètica i bíblica el va impulsar a participar en diverses iniciatives de difusió i va mantenir durant anys una columna al setmanari Catalunya Cristiana. També va publicar diversos llibres catequètics i pastorals com Llibre de l'Ave Maria (1955), Comentaris a les lectures bíbliques dominicals (1996) i dotze volums de La Bíblia a l’abast. Comentaris al leccionari de les misses dominicals (2001-2004). Gran amat i coneixedor de la llengua catalana també va fer diverses incursions en la poesia.

15 de juliol 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

I Ell els parlà llargament en paràboles

El fragment de l'Evangeli d'avui és el començament del capítol 13 de l'Evangeli de Sant Mateu. Aquesta part de l'obra de Mateu és coneguda com el sermó de les paràboles. L'Evangelista reuneix set narracions de Jesús que tenen per missió catequitzar sobre la realitat misteriosa del Regne de Déu.

El terme paràbola, en grec, significa imatge, comparació, endevinalla. En hebreu, és una història que il•lustra sobre algun aspecte de la vida. Jesús utilitzà molt sovint aquest gènere literari, les seves narracions parabòliques són un instrument de diàleg amb els qui l'escolten. Més que sobre teories, volen fer reflexionar sobre les actituds personals. Qüestionen i creen interrogants.

Les paràboles tenen una característica, són històries que tenen com a punt de partida la vida quotidiana de la gent contemporània de Jesús. Els contemporanis de Jesús fàcilment reconeixien els indrets i els fets que sortien en les paràboles. Avui, per exemple, el Senyor ens descriu la feina d'un sembrador. Segur que entre els que l'escoltaven hi havia pagesos, que s'identificaven amb el protagonista de la paràbola.

Amb les paràboles Jesús ens mostra alguns trets de la seva rica personalitat. N'anotaré, breument, alguns.

1. Jesús, no va distret pel món, mira, contempla les persones. Ell no és un sembrador però coneix la feina de pagès. Sap de la festa i gatzara que fan les adolescents a la porta de casa del nuvi, (paràbola de les noies prudents i desassenyades) ha vist la cara de tristesa dels homes que veuen com transcorre el dia sense que ningú els contracti (paràbola dels jornalers a la plaça) i així en cadascuna de les 44 paràboles dels evangelis.

2. Jesús es mostra com un gran pedagog. Amb una narració que té com a model la vida mateixa, explica una realitat, que en principi pot semblar complicada. Per exemple, quan vol parlar del Regne de Déu, ho fa amb una comparació ben senzilla, tot dient, és com un gra de mostassa...

3. Tothom el pot entendre. Ell sap que el seu auditori està format per petits i senzills, i no per savis i entesos. Per entendre una paràbola no cal ser erudit, sinó tenir un cor ben disposat.

4. Amb les paràboles, Jesús es mostra totalment identificat amb el seu poble. Jesús s'estima Israel, li és font d'inspiració, s’hi ha encarnat totalment.

5. Jesús, en les paràboles ens involucra a tots. Acabades d'escoltar, l'oient s'interroga, i jo en quin personatge de la narració m'identifico?

i 6. La paràbola és una història, i Jesús ens mostra que Déu es troba i parla en la història

Josep m Jubany

13 de juliol 2017

Jornada de Cristianisme al Segle XXI dins del marc de la XLIX Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent

Un any més Cristianisme al Segle XXI hi serà present el 18 d’agost de 2017 amb un programa configurat al voltant de la figura de Lluís Maria Xirinacs:

DEU ANYS SENSE LLUÍS MARIA XIRINACS

MATÍ

10,00 h. Presentació (J. Botey i L. Busquets) i visionat en CD-R del documental Xirinacs a contracorrent, de Zeba Produccions en coproducció amb TV3. (59’)
11,00 h. Alguns aspectes biogràfics menys coneguts de L. M. Xirinacs a càrrec de Lluís Busquets i Grabulosa. Petit debat.
11,30 h. Breu descans.
11,45 h. El llegat de Xirinacs. Visionat de la conversa entre David Fernández, exparlamentari, i Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i advocat de Xirinacs. (57’)
12,45 h. Breu debat
13,00 h. Dinar

TARDA

16,00 h
. El pas de la política a la demòtica, El Negre, el Camí i l’entorn de Sant Amanç, per Lluís Planas.
16,30 h. Espiritualitat, profetisme i mística de Lluís M. Xirinacs, per Jaume Botey.
17,00 h. El final de Xirinacs: Visionat en CD-R de la conversa sostinguda al Pla de Can Pegot, sota Sant Amanç, per Joan Parés, metge homeòpata de Xirinacs, i el Dr. Narcís Bardalet, metge forense que alçà el cadàver i li practicà l’autòpsia. (38’)
17,40 h. L’edició de ‘Darreres espurnes’, últim escrit de Xirinacs, dins el llibre Amic i Amat, tres homes de Déu en diàleg, i de la biografia Xirinacs, el profetisme radical i no violent, per Ramon Balasch, editor.
18,00 h.-18,30 h. Intervencions sobre la jornada i debat final.

10 de juliol 2017

Campaments d’estiu de l’Esplai Sant Ildefons

L’Emma Prims, secretària del grup d’Esplai ens informa de les activitats previstes per aquest mes de juliol:

Com sabeu, els Bufanúvols són els més petits, després vénen els Picasoques (grup nou d'aquest any, de 8-9 anys), després els Trencapins (10-11), a continuació els Mowglis (12-13) i finalment els Xerpes (14-15). Aquest any no hi ha grup d'Apostrofats perquè alguns han passat a premonitors i altres estan fent uns campaments a part, com a "superApos", temporalment. L'any que ve aquests sí que passaran a premonitors també.

Tots els grups marxem del 15 al 26 de juliol però a llocs diferents i amb centres d'interès que guien les activitats també diversos, adaptats a les edats.

Heus aquí un breu resum del que farà cada grup:

Aquest any el Grup de Bufanúvols (6-7 anys) anirem de campaments a la Granja Escola Can Masó, al costat de Sils.
La temàtica a partir de la qual s'estructuraran els campaments serà la de l'estada en un poblat indi durant la preparació de la "Festa del Sol", amb totes les complicacions de preparació que poden tenir tant els indis autòctons com nosaltres. Servirà també per conèixer els seus costums i aprendre a viure a la seva manera.

Els Picasoques marxem amb autocar fins a Massalcoreig (Lleida), ens allotjararem a "El sotet". Durant els campaments tractarem el funcionament d'una societat justa i igualitària, entre tots construirem una societat adaptada a les necessitats de tots els individus que la formen, ja que el nostre centre d'interès tracta sobre la formació d'una nova societat.
Tractarem temes com l'amistat, la família, la cultura, la política, la justícia o la igualtat mitjançant activitats esportives ja que gaudim d'un terreny molt gran amb un riu al costat.

Els Trecapins anem a un terreny de Vilademires molt xulo; el nostre centre d'interès tractarà d'impedir la construcció d'un complex hoteler de luxe que suposaria la destrucció del terreny i a més la fi dels campaments. Allà tindrem una piscina per fer passar la calor i planegem fer alguna excursió al riu.

Aquest cop els Mowglis marxem a fer una ruta pel Cap de Creus! Els primers sis dies estarem fent la ruta, començant a Portbou i acabant a Figueres. La primera etapa serà de Portbou a Llançà, després anirem fins a Port de la Selva i seguirem cap a Roses, on passarem dues nits. De Roses anirem fins a Castelló d'Empúries i d'allà arribarem fins a Figueres. A Figueres anirem cap al terreny El Sacost de Can Coromines, on passarem els últims 6 dies.
Durant els campaments tractarem temes com l'amistat, la família, la cultura i la política. El nostre centre d'interès va sobre la desaparició d'un home, i a mesura que passin els dies anirem descobrint raons misterioses per les que l'home ha desaparegut.

Els Xerpes també marxem de ruta però una mica més lluny, farem una part del Camino de Santiago! Els sis primer dies farem ruta des de Tui fins a Santiago de Compostel·la (l'última part del camí portuguès). Farem uns 20 km diaris i dormirem en albergs de peregrins. Després estarem en un càmping a Louro, a prop de la platja i d'un parc natural, descansant i gaudint del paisatge meravellós de la zona!


Donem les gràcies a l’Emma per aquesta brillant informació. Amb aquestes excel·lents perspectives segur que aconseguiran dur a terme tots els seus objectius tot gaudint d’uns dies de solidaritat i fraternitat enmig de la natura.

08 de juliol 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Estimar Déu

Sóc un vell de 88 anys. De vegades en la foscor de la nit, penso en la mort que un dia, més o menys proper, arribarà. En aquell moment cada partícula del meu cos, al seu temps, recuperarà el seu lloc d'origen: l'aigua al mar, els metalls a la terra i s'acaba la llum. Quina nit! Procuro no repetir aquest pensament perquè sinó acabaré fet un rondinaire compulsiu.

La Maria Antònia, la meva germana, és religiosa trapense, més gran que jo i amb una salut molt delicada, però no pensa mai en la mort i, sempre riallera, espera l'encontre amb el Senyor. Cuida curosament la seva salut amb metges i hospital sempre que cal. Tot això acompanyat per l'escalf constant d'estimació de les seves companyes monges. La meva germana creu en la vida.

Durant força anys he estat voluntari de presons i un dia, a Quatre Camins, vaig conèixer un pres lladregot, drogoaddicte, rebuig de la societat. Ell es va adonar de seguida que era voluntari, no pas funcionari, ni professional de res. Aviat em va preguntar: -Per què véns aquí? Li vaig contestar: -Perquè sóc creient. No dubteu que el que el va impressionar més va ser la gratuïtat, no les meves creences. No va trigar a obrir el seu cor i parlava somrient. Més tard em va venir a trobar un intern ben plantat que va començar a explicar-me les seves grandeses, la seva àmplia cultura, però havia comès un error que l'havia portat a la presó i que no repetiria mai més. Va ser una conversa superficial. "Heu revelat al senzill tot això que heu amagat al savi". Ho diu l'evangeli d'avui. El lladregot és el senzill i el ben plantat, el savi.

Tornem a la Maria Antònia. Ella sap valorar i fruir de la seva pobresa de salut. Sempre ha estat una persona senzilla, ara encara més. La seva pregària s'ha simplificat. Parla amb Jesús com si el tingués davant seu assegut en una cadira. Li parla de tot, prega per nosaltres i per tothom, somrient.

I jo? Ni de bon tros tinc la categoria de la meva germana. Un dia estava estirat a la clínica, a la taula d'operacions, amb un problema cardíac i em vaig dir: -Ara sí que estic fotut! I no em vaig atrevir a pensar que m'hauria anat molt bé tenir Jesús amb bata verda al costat. El que sí que vaig fer va ser una pregària breu, la més sincera en molt temps. Se'm va insinuar el valor de la pobresa. Serà millor pensar en la vida estimant, és a dir, la família, els amics, la comunitat de fe, Catalunya, més que en la mort.

A la primera lectura d'avui llegim: "Alegra't ciutat de Sió". Ves per on, estic somrient.

Àngel Oliva

05 de juliol 2017

Jornada de responsabilitat en el Trànsit

El proper 7 de juliol i coincidint amb la Festa de Sant Cristòfol, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) proposa la jornada de responsabilitat en el trànsit amb el lema ‘Quina llum et guia?’. Aquesta pregunta espera de tots una resposta personal ja que la llum que ens condueix és la llum de la fe.

A Barcelona, està previst que hi hagi la tradicional benedicció de vehicles a dos punts concrets de la ciutat: al carrer Regomir i a la Parròquia de Maria Reina.

Tots sabem que el trànsit a les nostres ciutats s’ha complicat molt; tot tipus de vehicles inunden els nostres carrers i molts tenim la sensació que els “altres” no respecten els nostres drets a l’hora de circular, sense tenir en compte que nosaltres també som “altres” per als “altres”.

Massa vegades llançar-se a la carretera és un malson per la gran concentració i congestió de vehicles en hores punta i en dies festius; ens cal una gran dosi de paciència per superar els obstacles que s’interposen en el nostre camí.

“La fe és la que et fa responsable”
. Tant de bo sigui així; com en tants altres aspectes de la vida els cristians tenim un plus d’avantatge. Una pregària molt emprada en iniciar la conducció d’un vehicle és: “Que Déu ens guardi de tot mal i de fer-ne”, i amb ella ens fem conscients que també nosaltres podem ser la causa d’accidents que per més que ja sabem que ningú ho desitja, la realitat del dia a dia demostra que són possibles. És bo que coincidint amb la festa de Sant Cristòfol cada any se’ns recordi la nostra responsabilitat en el trànsit, perquè ens posa en situació d’alerta i ens dóna més confiança a l’hora de la conducció

02 de juliol 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Estimar Déu

A l’Evangeli d’avui, Jesús ens diu que hem d’estimar Déu sobre tothom, els pares, els fills... Els pares de qui rebem el primer amor i els primers exemples, els fills que sabem que han de seguir el seu camí, com han fet totes les generacions anteriors i nosaltres mateixos, recordant-los el que Jesús va dir: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Joan 14, 1-12).

I sobre totes les coses. Ja que tot ens ve de Déu, hauria de ser natural que estiméssim més el donador que els mateixos dons que ens envia, però com que estem envoltats de tants estímuls, pors i esperances, que juntament amb la nostra manera terrenal de veure la vida fa que a vegades oblidem que només Ell és únic i immutable i que tota la resta és transitori.

Així, doncs, deixem-nos guiar per l’amor que rebem de Déu, sentim dins del nostre cor la seva presència i la seva companyia: tota la bellesa de la natura ens parla de Déu. Cuidem-la. Com diu el Papa Francesc a “Laudato si” cal “apostar per un estil de vida diferent “(203-208).

Donem gràcies a Déu per tots els dons rebuts i en especial per haver-nos donat un cor amb capacitat d’estimar: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (Joan 4, 8).

Els cristians, quan busquem respostes, podem anar a l’Antic i al Nou Testament i allí trobarem els exemples que necessitem. Avui que volem reflexionar què cal fer per estimar Déu, descobrim com Sant Joan en la seva Primera Carta, en molt poques paraules ens dóna la definició més senzilla i entenedora: “ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs” (1 Jo 5,3).

El Papa en el seu bloc també ens indica què cal fer: “No es pot estimar Déu sense estimar el proïsme i no es pot estimar el proïsme sense estimar Déu”.

I finalment en la seva Homilia a la Casa de Santa Marta en la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús el dia 7 de juny de 2013, el Papa Francesc ens diu “Senyor jo et vull estimar, però ensenya’m aquesta difícil ciència, el difícil costum de deixar-me estimar per Tu, de sentir-te proper i sentir-te tendre”.

Rosa Maria Olivella