Reflexions a la Paraula de Déu

Estimar Déu

Sóc un vell de 88 anys. De vegades en la foscor de la nit, penso en la mort que un dia, més o menys proper, arribarà. En aquell moment cada partícula del meu cos, al seu temps, recuperarà el seu lloc d'origen: l'aigua al mar, els metalls a la terra i s'acaba la llum. Quina nit! Procuro no repetir aquest pensament perquè sinó acabaré fet un rondinaire compulsiu.

La Maria Antònia, la meva germana, és religiosa trapense, més gran que jo i amb una salut molt delicada, però no pensa mai en la mort i, sempre riallera, espera l'encontre amb el Senyor. Cuida curosament la seva salut amb metges i hospital sempre que cal. Tot això acompanyat per l'escalf constant d'estimació de les seves companyes monges. La meva germana creu en la vida.

Durant força anys he estat voluntari de presons i un dia, a Quatre Camins, vaig conèixer un pres lladregot, drogoaddicte, rebuig de la societat. Ell es va adonar de seguida que era voluntari, no pas funcionari, ni professional de res. Aviat em va preguntar: -Per què véns aquí? Li vaig contestar: -Perquè sóc creient. No dubteu que el que el va impressionar més va ser la gratuïtat, no les meves creences. No va trigar a obrir el seu cor i parlava somrient. Més tard em va venir a trobar un intern ben plantat que va començar a explicar-me les seves grandeses, la seva àmplia cultura, però havia comès un error que l'havia portat a la presó i que no repetiria mai més. Va ser una conversa superficial. "Heu revelat al senzill tot això que heu amagat al savi". Ho diu l'evangeli d'avui. El lladregot és el senzill i el ben plantat, el savi.

Tornem a la Maria Antònia. Ella sap valorar i fruir de la seva pobresa de salut. Sempre ha estat una persona senzilla, ara encara més. La seva pregària s'ha simplificat. Parla amb Jesús com si el tingués davant seu assegut en una cadira. Li parla de tot, prega per nosaltres i per tothom, somrient.

I jo? Ni de bon tros tinc la categoria de la meva germana. Un dia estava estirat a la clínica, a la taula d'operacions, amb un problema cardíac i em vaig dir: -Ara sí que estic fotut! I no em vaig atrevir a pensar que m'hauria anat molt bé tenir Jesús amb bata verda al costat. El que sí que vaig fer va ser una pregària breu, la més sincera en molt temps. Se'm va insinuar el valor de la pobresa. Serà millor pensar en la vida estimant, és a dir, la família, els amics, la comunitat de fe, Catalunya, més que en la mort.

A la primera lectura d'avui llegim: "Alegra't ciutat de Sió". Ves per on, estic somrient.

Àngel Oliva