14 de novembre 2017

La Tradició de la noviolència a Catalunya

El passat dijous dia 2, a la Sala d’Actes de la Parròquia de Sant Ildefons va tenir lloc la taula rodona titulada "La tradició de la noviolència a Catalunya: respostes a les recents agressions" organitzada per “Cristianisme al segle XXI”. Després d’haver sabut l’empresonament de part del nostre govern legítim, a l’inici es dubtà si s’havia de suspendre l’acte, però els assistents que anaven arribant van preferir celebrar el debat. En aquest hi intervingueren Pepe Beúnza, primer objector al servei militar a l’estat espanyol, Eulàlia Reguant, regidora per la CUP de l’Ajuntament de Barcelona, i Lluís Planas, deixeble de Xirinacs i de la Fundació Vidabona. El rector de la parròquia, mossèn Josep M. Jubany donà la benvinguda a una sala gairebé plena i Jaume Botey, president de l’entitat, explicà els motius del debat tot dient que caldria reconstruir el relat d’aquests dies en què la intervenció de tanta gent l’ha fet esdevenir èpic. Entre d’altres punts manifestà, en primer lloc, la voluntat persistent i explícita del nostre autogovern i, en segon lloc, el valor de l’actuació pacífica, convivencial i transversal.

Pepe Beúnza ens explicà com es preparà a finals dels 60 per fer l’objecció de consciència al servei militar (que sols practicaven els Testimonis de Jehovà) tot viatjant de València a França, on va conèixer l’Arca i Lanza del Vasto i preparant plataformes i campanyes internacionals en vista, a llarg termini, de poder canviar les lleis. Sotmès a diversos judicis militars, passà quinze mesos a Jaen, entre presos polítics (etarres, anarquistes, gent del FRAP...) i lamentà no haver assolit convèncer tothom del camí de la noviolència. Sortint de la presó, el condemnaren encara a un any per desertor i quinze mesos a un grup de disciplina del Sàhara. Però estava content que el 2001 hagués sortit de la presó el darrer insubmís sense deixar d’enaltir la lluita dels insubmisos —més de 20.000 arreu—, els quals pugnaren per no haver de complir prestacions substitutòries com volien les primeres lleis socialistes. Acabà recordant la dita de Thoureau (“Quan es posa una persona justa a la presó, la presó esdevé el lloc de les persones decents”). Assegurà que la presó és una medalla de la humanitat per als homes del món que han canviat la història i aconsellà que si mai ens han de posar manilles, mirem que sigui amb les mans al davant, per poder-les alçar amb els canells encadenats però fent el signe de Victòria amb els dits.

Eulàlia Reguant començà comentant que era un dia difícil per parlar de la noviolència, quan tens el cor curull de ràbia. Però, calia deixar-nos dur per la raó i adonar-nos que la violència té moltes cares i la que més es veu, la física, de vegades no deixa veure d’altres violències estructurals (com ara les judicials). Explicà com molta gent s’havia preparat per a l’1-O, però quedava molt per fer, perquè ni tan sols la consigna de jugar a arrencar cebes per dificultar les agressions policials no s’havia complert. Confessà que l’Estat volia que entre nosaltres, a Catalunya, hi hagués violència per assenyalar culpables (la policia a la seu de la CUP n’era una prova) i posà alerta en els dies que vindran, perquè es buscaran imatges que no els hem de donar el gust de tenir. Per a ella, cal anar més enllà de les manifestacions i concentracions esgotant i aprofundint tota mena de respostes des de la desobediència a la no col·laboració.


En Lluís Planas volgué parlar de tres punts. El primer, de l’esperit que rau en el rerefons de la noviolència; aquesta arriba a plantar-se davant de la injustícia des de l’amor a l’enemic que la practica per tocar-li el cor. (En aquest punt llegí fragments de la Carta a un policia armat de L. M. Xirinacs.) El segon punt que volia tractar era el de la pràctica o estratègia de la noviolència.

Aquí explicà la gradació de tots els passos, amb exemples del tot significatius: la cooperació amb l’altre, la denúncia de les injustícies, la no-cooperació, la desobediència civil des de l’ètica fins arribar a l’acció alternativa. Finalment volgué tractar de propostes en la línia de la “marxa de sal” (Gandhi va fer una marxa fins a l’Índic i agafà sal amb les mans convidant a violar l’impost de la sal que els britànics havien imposat als hindús. Contra els companys que volien accions polítiques, milers i milers de persones van seguir el seu exemple i quan les presons estaven plenes—60.000 persones, ell inclòs, durant 9 mesos!— el virrei els va haver de donar i reconèixer el dret dels hindús a recollir la sal per ells mateixos sense pagar cap impost. Segons ell, ens caldria trobar la pedreta capaç d’aturar tot el mecanisme d’un rellotge com és el mecanisme legal injust de l’estat i va demanar ajut a economistes i experts per saber com afectar bancs, companyies elèctriques, de gas i de telefonia, productes anticatalans.

Cristianisme al Segle XXI