Conte de Nadal

Per fi arriba aquell mes tan esperat per molts de nosaltres, ple de felicitat i de pau. Comencem a encendre la calefacció i, finalment, el foc.

Però aquest any és diferent, he après grans coses que ni els meus pares ni jo sabíem. He après a valorar cada minut i cada segon de la meva vida. També he après a valorar tot allò que tinc i a no queixar-me per tot allò que em falta.

Tot va començar un 12 de desembre d’aquest mateix any. L’escola va organitzar una sortida al Raval de Barcelona, per fer-hi voluntariat. Era una experiència nova, mai viscuda. Amb moltes ganes i il·lusió vam pujar a l’autobús que ens va portar direcció a Barcelona. En arribar, vam anar directes a l’associació perquè ens expliquessin què havíem de fer. A dues amigues i a mi ens va tocar anar per les cases a repartir menjar.

Vaig començar molt contenta a repartir, però de mica en mica, aquella felicitat va anar caient per terra. Veia aquelles cases, aquelles famílies, aquella pobresa; vaig acabar amb el cor trencat i amb alguna llàgrima als ulls. Principalment em va impactar una família que estava constituïda per una dona i els seus fills. Recordo que tenia la casa molt petiteta però ben distribuïda. La Marta –així es deia la noia– era una dona força jove per tenir dos fills de tres i deu anys. Ens demanava entre plors que no volia menjar, no volia beure, sinó que el que volia era que algun dels voluntaris apadrinés els seus fills, perquè així durant l’any tindrien menjar i roba. Nosaltres en aquell moment no vam saber com reaccionar. Li vam donar el menjar i vam intentar fer-li costat, però vam marxar. No vaig poder treure’m del cap aquella noia, la seva cara, els plors, els sanglots... D’aquesta manera no podia continuar, només plorava i plorava i el cap no em funcionava. Finalment vaig optar per trucar als meus pares i els vaig explicar la situació. Em van dir que no em preocupés, que tirés endavant, que durant aquell dia veuria històries d’aquestes.


Però no ho entenien, aquesta era diferent. Me l’havia pres com una història personal i creia que només jo la podria solucionar. Quan vaig arribar a casa, vaig continuar plorant, i la meva mare va veure que realment estava molt afectada. L’endemà els meus pares van entrar a l’habitació i em van dir: “Reina, tota la nit que parlem sobre aquest tema i voldríem apadrinar aquests dos nens tan meravellosos de qui ens has parlat. Tot i que la fam al món no la solucionarem, almenys hi haurà dues personetes més que tindran una millor qualitat de vida”.

Aquell mateix dia vam anar a Barcelona a parlar amb la directora del centre. Finalment aquesta ens va acompanyar a la casa de la Marta. En veure’m entrar per la porta em va agafar per la cintura i va plorar. No li sortien les paraules. Finalment em va dir: “Gràcies per tot, sabia que aquest Nadal tindria un regal especial”. Però el que ella no sabia és que la meva família i jo, també. Seguidament van arribar els nens de l’escola i quan em van veure em van abraçar. Sentir l’afecte d’aquests nens ha estat el més important que m’ha passat des de fa molt de temps. Fins i tot ells ploraven d’alegria, ja que sabien que ara la seva família s’havia engrandit i ells tindrien una “germana gran”.

No tinc paraules per expressar l’emoció que vaig sentir en aquell moment, no tinc paraules per expressar allò que sento. Només en tinc per dir com en sóc, de feliç.

Aquests nens, després d’haver-ho passat tan malament, podran almenys celebrar el Nadal com Déu mana.

Mariona Sánchez Sans